“Hòstia, pilotes!!”
EN MIQUEL. “Hòstia, pilotes!! Oh, que en són de bones! M’encanten!”, clama el nen Miquel Montoro (13 anys) davant un suculent guisat de mandonguilles que borbolleja al foc de la cuina de la seva casa pairal d’Artà, a Mallorca. Ho veiem al seu compte d’Instagram (@montoromiquel). Nen de l’agre mallorquí, molt expressiu i simpatiquíssim, en Miquel sap coses del conreu i la matança, dels animals i de l’horta, dels tractors i de la vida campestre, i les explica, a la seva curta edat, com les explicaria la seva àvia. I salta a la tele: el nen Miquel Montoro ha estat l’estrella de la setmana a La resistencia (Movistar #0), on David Broncano l’ha entrevistat amb tots els honors d’influencer de moda. La trobada entre un antientrevistador com Broncano i un mocós com Montoro només podia sortir... molt bé. Diversió pura. Ningú no s’ha aprofitat de ningú i tothom ha rigut de gust. En Miquel està orgullós de ser de camp (la seva gorra i el fet que sigui grassonet van encoratjar els recurrents pinxos d’escola a burlar-se’n... i segur que avui aquests indesitjables es barallen per la seva amistat), i exerceix: ens va alliçonar a comprar verdures i fruites de temporada i de proximitat. Mira, nano, si m’ho demanes tu i amb la teva gràcia, jo per primera vegada ho faré. Ah, i aquest nen de parla mallorquina fa més simpàtica la llengua catalana a Espanya i el món que tots els reportatges sorruts, les enquestes amargades, les campanyes apocalíptiques i els mestretites i Rottenmeier junts que ens avorreixen a les xarxes, la ràdio i la tele, amb tots els politicots de totes les conselleries de la Generalitat juntes, la de Cultura inclosa. Visca la Rosalia i en Miquel de les pilotes: cultura pura i joia genuina.
Nen del camp mallorquí, simpatiquíssim i molt expressiu i loquaç, en Miquel sap coses i ens les explica
EL PERICH. L’altra tarda vaig escoltar a l’ Islàndia (RAC1) una entrevista d’Albert Om a la filla de Jaume Perich (amb aparició del net) des de la casa en què va néixer el geni de la vinyeta càustica, que ahir va fer 25 anys que se’ns en va anar (recordo la notícia de la seva mort: es va publicar el dia que va néixer el meu primogènit, l’Adrià). Avui sé que El Perich ha estat el millor filòsof que he llegit (amb algun estoic). Certa nit el vaig veure recolzat en una barra, però no em vaig atrevir a dir-li res. Avui li diria que jo tenia onze anys quan em va caure a les mans el seu llibret Autopista (1970), una successió de màximes dissolvents, tan intel·ligents que el talòs franquisme no va veure que es burlava de Camino, l’obra del fundador de l’Opus Dei. Ni jo tampoc..., ni el meu pare, home d’ordre que me’l va regalar creient que eren acudits per a nens.
I jo llegia: “Fe és creure en el que no veiem. O sigui, que és possible que existeixin els drets humans”, i veia molts vàters amb cadena i dicteris aforístics que em deixaven pensant... Va ser una experiència fundacional: vaig entreveure que darrere de cada frase i dibuix hi havia alguna cosa més que el que aparentava, i per primer cop vaig intuir que no tot es podia dir obertament... i que el món podia ser vist amb altres mirades. Després aconseguiria Nacional II (1972), un altre llibre de filosofia humorística d’El Perich. Vaig llegir frases que em feien gràcia sense entendre-les del tot: “Gràcies a la llibertat d’expressió avui ja és possible dir que un governant és un inútil sense que ens passi res. Al governant tampoc”. Avui ja les entenc del tot. El Perich viu sempre. – @amelanovela