Un capellà proper
Joaquim Iglesias publica les seves reflexions a ‘El cel a la terra’
Després de més de 25 anys de sacerdoci, Joaquim Iglesias Aranda (Montemolín, Badajoz, 1956), rector de la parròquia de Sant Fèlix Africà, publica El cel a la terra. Reflexions d’un capellà de barri (Abadia de Montserrat). Un llibre breu, 140 pàgines, però dens, escrit amb el cor. Parlar així té els seus riscos i més quan s’afronten temes delicats on juguen els sentiments. Algunes de les afirmacions de Joaquim Iglesias poden sorprendre, però ha tingut la gosadia de posar-les per escrit i, per tant, a debat; n’apuntem unes quantes:
“El temps és la vida: ens hi movem i hi existim. El temps és oportunitat: hi fem realitat el que somiem i planegem. I el temps és festa quan el passem al costat de les persones estimades, compartint el millor de nosaltres amb elles. La millor manera d’agrair a Déu el regal del temps és fent-lo servir bé. I aquí és on comença el drama. Amb el temps ens passa igual que amb els diners: no en tenim mai prou! (...) Podem malbaratar el temps distraientnos amb activitats que no ens aporten res, ens roben les hores i no ens fan créixer. Quant de temps perdem amb els aparells mòbils, fent compres o davant la televisió! Fem servir el temps amb saviesa. (...) Donem temps als éssers estimats, els qui ocupen un lloc al nostre cor (...) Busquem, també, un temps diari per a Déu”.
(després de seguir la vetlla pasqual en un canal televisiu i observar que “en tota la celebració no vaig veure cap somriure”). “Tothom, des del bisbe que presidia, passant pels capellans, els diaques, els acòlits i els lectors, fins i tot els feligresos, tots mostraven rostres severs i expressions rígides. Fins i tot els nens es veien tensos i seriosos (...) En una litúrgia bella i acurada també hi ha lloc per a la calidesa i el somriure (...) L’afany per una litúrgia impecable no pot eliminar l’alegria”.
“Per internet cada cop més es difonen notícies i missatges de persones que diuen que tenen revelacions de Maria. Expliquen locucions, visions i experiències místiques, acompanyades de missatges. No dic pas que això sigui impossible. L’Església reconeix que hi pot haver revelacions privades de molt de valor. Però cal anar amb compte, perquè també hi pot haver falsos testimonis, ja sigui per error, per ignorància o per afany de manipular la gent de bona fe (...) Hi ha visions que poden respondre a causes psíquiques o fins i tot a interessos econòmics (...) Darrere d’aquests moviments massius s’hi pot amagar un risc: la patologia religiosa pot esdevenir un modus vivendi per a certes persones que esdevenen líders espirituals. L’obediència
a l’Església i la discreció seran dos senyals del grau d’autenticitat d’aquestes experiències”.
Una dansa entorn de l’altar (comentant amb admiració la dansa d’unes monges davant la custòdia, al santuari del Sant Crist de Balaguer). “Correm el perill de viure la relació amb Déu massa ritualitzada, sense ànima, sense emoció, sense vibració (...) I la litúrgia acaba sent un culte repetitiu que ens porta a l’avorriment. Sempre fem el mateix, sempre llegim el mateix; els mateixos capellans cauen en la rutina. L’acte més bell esdevé un ritual buit per a nosaltres. Ja no ens diu res ni ens desvetlla el desig d’apropar-nos a Crist i millorar la nostra vida. Tot es fa perquè toca. Així, a poc a poc, les nostres celebracions es van apagant”.
“Penseu que els nens s’acaben avorrint amb tantes joguines. No els calen tants regals. El que necessiten és la presència dels pares: ells són el millor regal (...)Tant de bo aprenguem a regalar temps als altres”.