Procés i religió
S’hauria de fer un estudi per veure l’impacte del procés en la religiositat i la vida espiritual
Qualsevol que sigui l’opció política, no sembla dubtosa una coincidència entre els ciutadans de Catalunya: excepte uns quants irreductibles d’un costat i un altre, la majoria se sent cansada i avorrida d’un procés que sembla no tenir final, que no facilita les relacions entre les persones ni el desenvolupament econòmic, que perjudica la imatge del país. Són vuit anys de procés que segueixen a diverses dècades de pluja fina nacionalista. És hora de començar a estudiar-ne de debò l’impacte en els diversos àmbits.
Un dels més importants és el de la religiositat: veure com ha afectat la vida espiritual de les persones. Animo universitats i facultats de Teologia a promoure tesis doctorals que ho estudiïn a fons. Potser és molt complex estudiar Catalunya en bloc, però algunes zones determinades gairebé amb seguretat donarien prou dades per al diagnòstic global: bisbat de Vic o de Tarragona, barris o districtes de Barcelona i Àrea Metropolitana, ciutats com ara Tortosa o Manresa, comarques rurals com les Garrigues o el Ripollès. Analitzar l’assistència a les pràctiques religioses, les vocacions sacerdotals, etc. En paral·lel, la votació a les diverses eleccions o l’expressió política externa a cada zona.
És innegable que la pràctica religiosa ha disminuït a tot arreu. La deserció d’un percentatge important de fidels no es posa en qüestió. Hi influeixen diversos elements, però un estudi seriós pot comparar el descens a Catalunya amb el que hi ha hagut a d’altres parts d’Espanya, com ara a la Comunitat Valenciana, Madrid o Aragó, perquè l’hedonisme i consumisme, l’erotització, internet, la pressió dels mitjans de comunicació o el sentit de la desvinculació arriba arreu. L’element diferencial és el procés.
Potser el resultat és que a Catalunya la pràctica religiosa ha disminuït igual, o menys, i per tant es podria descartar una influència negativa del procés. O a la inversa, adonar-nos-en que el “Volem bisbes catalans”, els manifestos firmats per centenars de sacerdots nacionalistes o les estelades en alguns campanars han allunyat alguns fidels en lloc d’atreure’n d’altres.
No s’ha de pressuposar el resultat. Tota anàlisi científica, que en aquest cas seria molt empírica, no ha de partir de prejudicis sinó atenir-se a les conclusions. De persones sincerament catòliques n’hi ha tant entre els independentistes catalans com entre els constitucionalistes. Ni ser independentista ni ser unionista és pecat, totes dues posicions són legítimes i, en principi, no impliquen hostilitat a la fe.
El que pot passar és que qui converteix “la nació” en un déu no deixa espai per al Déu transcendent, el Déu de l’univers. És com el disc dur de l’ordinador. Si s’omple d’unes dades no deixa espai per a d’altres. Em temo que a molts els ha passat així, i per això s’han oblidat de la religió.