Gran Dama del Suspens
MARYHIGGINSCLARK (1927-2020)
El sobrenom de Gran Dama del Suspens –que pretén un divertit joc de contrastos entre la substància i el glamur (perquè totes elles han desprès una elegància d’altres temps) de l’escriptora afavorida i la matèria fosca, pertorbadora i sanguinària de les obres que escriu– ha circulat més que un majordom com a sospitós d’un assassinat en una residència campestre de categoria, però poques van sumar tants mèrits com Mary Therese Eleanor Higgins Clark Conheeney, fenomen global de la novel·la de misteri, estakhanovista de l’escriptura, recol·lectora d’honors i distincions per atapeir un saló i una lluitadora insaciable a qui la vida va colpejar dur, amb la mort prematura de diversos familiars, incloent-hi el primer marit, que la va deixar al càrrec de cinc fills petits. Només als Estats Units les vendes dels seus llibres van superar els cent milions d’exemplars, a la sempre exigent França se la va reconèixer amb la Medalla de l’Ordre de les Arts i les Lletres, divuit universitats d’arreu del món li van atorgar doctorats honoris causa i va continuar publicant sense parar fins als 90 anys, ampliant els registres a la literatura infantil, a les memòries i a les novel·les de misteri de temàtica nadalenca coescrites amb la seva filla Carol.
Mary Higgins Clark va començar venent relats curts a revistes i guions radiofònics, no va ser fins al 1974 que va aconseguir despuntar amb la segona novel·la (la primera de suspens, ja que la seva predecessora va ser de gènere històric i d’un fracàs estrepitós... fins a la seva reedició dècades després), On són els
nens?, pedra fundacional d’una reeixida carrera literària, composta de cinquanta-un títols. Bona part de les novel·les de misteri es troben al catàleg de Debolsillo.
A l’autora li agradava tornar a la infantesa amenaçada i a les dones que havien de donar un cop sobre la taula quan passava una desgràcia inesperada, li interessava explorar la passió amorosa i no s’oblidava d’obrir espai al sobrenatural, com a creient en la telepatia i els poders d’endevinació (havia consultat a mèdiums i estava convençuda que la seva mare havia tingut una premonició sobre la mort d’un dels seus germans). Així mateix gaudia posant gent corrent al capdavant de les investigacions, com el cas del lampista Willy i la seva dona Alvirah, que viuen de rendes, després d’haver guanyat la loteria, protagonistes de la sèrie batejada amb els seus noms, o una productora de documentals televisius, Laurie Moran, rendida als casos ja arxivats, focus del cicle Sota sospita.
Entre les nombroses anècdotes de la seva vida fora de l’escriptura hi ha haver fet de telefonista al Sheraton Hotel i poder escoltar les converses de Tennesse Williams, redactar anuncis publicitaris a la mateixa empresa i època que Joseph Heller (Trampa 22), on, a més va fer de model de catàleg amb una desconeguda Grace Kelly, va ser hostessa de la companyia PanAmerican Airlines, treure’s un postgrau en Filosofia per donar exemple de superació personal als fills i poderli fer, en el transcurs d’una roda de premsa, una pregunta al metge que el 1981 havia operat d’urgència Ronald Reagan després de l’atemptat que va patir a Washington DC.
La seva aspiració a anar copant les llistes de més venuts per justificar el pagament d’uns avenços astronòmics (ja impensables en una indústria en declivi) i un ritme de producció altíssim van resultar en una obra molt acomodada als gustos massius, de baix risc, reiterativa en arguments i tipus, més preocupada per l’impacte que pel matís, però sempre entretinguda i fluida. Mary Higgins Clark es vantava amb justícia de ser capaç d’oferir al gran públic el que li interessava, afirmació que sens dubte donen suport les xifres de vendes urbi et orbi i el generós transvasament dels arguments del paper a les pantalles de cinema i de televisió. També és cert que amb modèstia callava la marcada influència de la seva tècnica en tants col·legues (impossible pensar, per exemple, a les novel·les del compatriota Harlan Coben, per sistema atentes a arrencades sorprenents, amb desaparicions incomprensibles de bon començament i secrets familiars inexplicables traient-los a poc a poc a la superfície, sense detectar-ne l’empremta). La fórmula era ben senzilla en el pla teòric i es pot resumir en aquestes paraules sortides de la seva boca: “Escric sobre gent agradable la vida de la qual es veu envaïda”, “Aquest personatge podria ser jo; aquest altre, la meva filla. Això ens podria passar a nosaltres”-, però Déu-n’hi-do mantenir-se diverses dècades flotant als cims del best-seller. Una persona summament agradable, segons els que la van conèixer, que va envair milions de llars amb l’objectiu primordial de devastar cutícules.