“No volia el típic investigador mascle alfa”
Katrine Engberg, autora de ‘La estrategia del cocodrilo’
Esther de Laurenti és la principal incògnita del llibre que ens ocupa: 68 anys, professora de literatura, jubilada i bevedora de vi negre, amant de l’òpera i escriptora novella, s’estrena amb una història de novel·la negra que remata descrivint detalladament la mort d’una noia. Paral·lelament a aquella ficció surt a la llum un cas real digne de l’espai de successos més ortodox: una jove, Julie Stender, ha estat assassinada exactament de la mateixa manera que a la novel·la. I curiosament al mateix edifici.
Existeixen les casualitats? La resolució d’aquest cas és la gènesi de La estrategia del cocodrilo (Maeva) de Katrine Engberg, una de les millors autores daneses (Copenhaguen, 1975), que acaba d’aterrar a Barcelona per participar a la BCNegra i que apareix amb una brusa de seda com si fóssim a ferragosto. “Vostès en diuen fred, d’això?”, pregunta incrèdula. “A mi m’enamora Barcelona, és la ciutat ideal després de la meva”.
En novel·la negra ja vam viure l’èxit dels suecs, dels francesos en escenaris rurals... Ara és el moment dels danesos?
Sí! Definitivament. A Escandinàvia ja tenim una tradició potent de novel·la negra amb una clara voluntat de crítica social. Crec que hi ha un retorn d’aquella onada inicial amb petits canvis.
Quin tret distintiu tindria novel·la negra danesa?
Ens agraden els personatges molt complexos però enormement humans. No volem Rambos ni homes durs com les pedres sinó persones amb qui el lector es pot identificar.
La història de Julie Stender, la noia assassinada, només la pot imaginar a Copenhaguen? La saga continuarà allà?
No, ja vaig pel quart lliurament al meu país, i ha triomfat molt, però ja he canviat d’escenari. La meva ciutat m’inspira moltíssim però ara estic alçant la vista i mirant cap al món la que hi ha més enllà... crec que és un exercici necessari per a tothom.
Com es passa de ballarina a escriptora de novel·la negra i a triomfar? Un dia va deixar els escenaris i es va quedar amb les lletres. Va valer la pena? Totalment! Penso que sempre he explicat històries: abans ho feia amb el cos en un escenari i ara amb la ment. I em sento molt millor dins aquesta pell. La dura disciplina que m’aplico és la mateixa que quan ballava però ara, a més, guanyo diners. És estrany.
Qui va ser el primer que va confiar en vostè com a escriptora? Jo guardava molt gelosament tot el que escrivia, vaig trigar molts anys a aplegar prou coratge. Un dia li vaig donar les primeres cent pàgines al meu marit i em va contestar: “Amb això et faràs famosa a tot el món!”. És cuiner i a més a més llegeix, l’home perfecte!
Molts autors de novel·la negra canvien la seva perspectiva del bé i del mal. Vostè, que també ha treballat en televisió, analitza ara els fets amb una altra mirada?
Crec que sí. Sens dubte, ara el primer que penso quan sento el relat d’un esdeveniment és: “per què ho deu haver fet?”. I poso en marxa la ment d’una manera diferent... perquè sempre hi ha un motiu. Intento entendre el motiu de l’assassí, del culpable. Mai no és gratuït.
El seu inspector, Jeppe Korner, i la seva companya, Anette Werner, trenquen amb els estereotips a què estan acostumats els lectors del gènere?
És inevitable que primer pensem en el clixé. Jo ho vaig fer. Però immediatament vaig decidir: “D’acord, el dibuixo així, però què puc fer després perquè sigui real i no només un esbós avorrit i quotidià?”
Va voler jugar, això sí que queda clar.
Fins que me’n cansés. Vaig voler jugar amb els estereotips del gènere, el lector creu que això és el que li donaré però després descobreix una altra cosa...
L’inspector se li escapa.
Vaig pensar: “Tens un home de mitjana edat que s’acaba de divorciar. Retorça-ho”. No volia el típic investigador mascle alfa, dur, volia un home que tingués les meves mateixes inseguretats, la meva sensibilitat, fins i tot algunes de les meves dèries. Per què no?
En què consisteix l’“estratègia del cocodril” que va triar com a títol ?
Quan el cocodril obre la boca hi ha un tipus d’ocell –el pluvià– que s’hi posa a sobre i li fa de dentista. Picoteja el que queda entre les dents. Si el pluvià fa bé la feina el cocodril no se l’empassa, però si ho fa malament aleshores se’l menja.
Hi ha qui manté que les dones –a la ficció i a la realitat– maten de diferent manera que els homes. Jo també ho crec. En gran part això es deu a aspectes merament fisiològics: per als homes és més fàcil matar de manera violenta. Però també hi deu haver alguna cosa psicològica per als que ho acaben fent amb un ganivet o amb les pròpies mans. Això és una realitat: ells maten més i més brutalment que les dones. Nosaltres recorrem a maneres més elegants: el verí, per exemple.
Si d’aquí cinc anys es descobreix un assassinat com el que vostè relata...
Ah! Però afortunadament no hi ha perill que jo acabi cometent un assassinat: hi ha un contrast brutal entre la meva personalitat i les coses que escric.
Al canell dret, sota el rellotge,
L’ESTRATÈGIA DEL COCODRIL “Si l’ocell, el pluvià, fa bé la feina de dentista a la boca del cocodril, aquest no se l’empassa”
LA REALITAT DE L’ASSASSÍ “Ells maten més i més brutalment; nosaltres utilitzem maneres més elegants, com el verí”
què hi porta, un tatuatge? Si, miri, tres dates: el dia que em vaig casar, el dia que va néixer el meu fill i el dia que va morir el meu pare. Cada vegada que miro el rellotge recordo que som aquí per pura casualitat i que no sabem quant de temps durarà. Ho hem d’aprofitar.
La conclusió de la seva novel·la podria ser aquesta: si algun dia mates algú, sisplau, no ho deixis per escrit.
Exacte. I si hi ha hagut casos així –com em comenten i sembla que els consta a alguns–, sisplau que me’ls reenviïn al correu!