Solituds
Pensava que després de la magna exposició d’Edward Hopper al Grand Palais de París el 2012, que, destrament tamisada, va tenir la complicitat del Museu Thyssen madrileny, era difícil dir més coses i més bé a propòsit de l’extraordinari artista nord-americà. Cape Cod Morning n’és un bon exemple. La mostra perseguia l’evolució de Hopper amb una tenacitat detectivesca i ens descobria una infinitat de possibilitats formals més enllà de la candent polèmica dels realismes. Naturalista romàntic? Realista transcendent? Hiperrealista líric? Intranscendents guies de catàleg. L’artista ha sobreviscut al seu temps propietari d’una imaginació centrada i exigent, com demostren els seus personatges distants i abstrets que donen vida a un relat visual commovedor i inesperat. Les imatges d’un mut diàleg quotidià carregat de gestos expressius i actituds amb prou feines apuntades que ens parlen de la difícil comunicabilitat humana. El món potser de les il·lusions en fallida de la jove generació que va destruir la trinxera europea i el col·lapse gradual del somni nord-americà, dels espais sense límits i la naturalesa devorada ja per un imperi urbà especulatiu i geometrizat, poblat de desorientats ciutadans en retirada després d’un altre dia sense esperança. Escenes que aconsellen la insubmissió i l’aïllament de la solitud, el silenci i la distància. Mirar i no fer soroll.
Aquest és el tema obert de la mostra que presenta la Fundació Beyeler de Basel: mig centenar d’obres mestres incloses en plànols horitzontals sensibles al desafiament de la llum que les vivifica i el perfil d’ombres que les articula a la cruïlla del seu temps. L’exposició respon, a més, a una trama cinematogràfica indissimulada: el relat punxant de la imatge fílmica. Una desfilada breu i versàtil de passatges i paisatges que visualitzen l’escena quotidiana de l’ésser humà. És difícil entendre el realisme intencionat dels fotogrames de Hitchcock sense Hopper, i el pintor sense les seguretats de la narració paradoxal de la pantalla i que tan agudament ha subvertit la mirada d’avui. És una lectura exemplar de l’escenari americà en el moment decisiu de la seva transformació en una cosmovisió contradictòria i il·lusòria.
Edward Hopper neix, creix i es forma a Nova York –New School of Art– però entre 1905 i 1910 viatja i viu a Europa –el París del fauve– i descobreix la tradició naturalista continental que aviat interpretarà en un relat pròxim, fet de figures, línies i angles: una visió realista deutora del gravat i la sèrie gràfica, que potser troba identitats afins en l’impressionisme tardà i experimental de Degas i Manet, amb una original sobrietat dramàtica que compromet el llenguatge expressiu d’una poètica viscuda. La solitud del mosso de gasolinera, Gas, 1940, entre els nets contrallums d’un vespre arcaic és un senyal del seu art. La severa arquitectura del motel, l’encreuament d’ombres entre interior i exterior, la continguda tensió cromàtica. L’homenatge a l’economia plàstica que assimila les endevinalles lluminoses de Seurat i els enquadraments de Cézanne, sens dubte. Una pintura de contrastos, com insinua la trama a la terrassa, Second story sunlight, 1960, sobre un entorn fix en què l’arquitectura en blaus i negre afegeix vivor a l’enigmàtica parella. Un contrapunt ideal és Office in a small city, amb un avorrit buròcrata perplex davant el càlid sol del capvespre que activa un paisatge suburbial. Aquests moments de “suspensió”, subratlla el comissari, que ens exerciten en l’experiència de la doble imatge, cautela i espera, de New York movie, amb la pensativa acomodadora en un vistós uniforme o les joioses figures de bohèmia dels anys tardans de l’artista amb el superb Two comedians, homenatge entranyable als seus vuitanta anys a Josephine Vertille, eterna companya callada d’un ciutadà enigmàtic: Autoretrat, del 1930, és un feliç argument narratiu. Les radiants escenografies d’Ensor i la cultura de la comèdia transversal són presències insinuades que fan memorables els personatges de Hopper. Són figures que simplement estan detingudes en l’instant d’una misteriosa trucada, com el laboriós jardiner aliè al fulgor de la tarda, presoner potser de la seva bellesa, de Pennsylvania coal town.
La pintura de Hopper és un art de sentiments, en suma, de tristesa i despreniment. És una pintura pensada en el període de perplexitat avantguardista d’entreguerres –Drugstore o Finestra oberta dels anys vint–, però oberta per l’objectivitat de la visió que li permet captar la unitat aparent del motiu figuratiu i potser enyora
La pintura de Hopper està pensada en el període de perplexitat avantguardista d’entreguerres
la quietud de les places toscanes de Giorgio De Chirico, on la llum es configura en l’arrel artística d’una arquitectura fabulada i inquietant.
Una obra sorprenent talla el meu recorregut vespertí. Woman in the Sun :el cru nu d’una dona madura, cigarret en mà, que pondera els pròxims passos il·luminada per la llum trèmula que escapa d’una finestra ajustada darrere seu. Perillós joc de mirades i gest secret amb l’espectador absent. La veritat sempre doble de l’art que ens descobreix Hopper. Un distingit cavaller amb barret i corbata verda de posat expectant que entén el món, propi i de la seva pintura, com un espectacular documental cinematogràfic sense paraules. Passatges i figures soles. L’aventura humana.