De Brideshead a Vinícius
Passen els partits i el Madrid troba la manera de guanyar-los. Es va imposar al derbi després de set anys poc productius al Bernabeu, on l’Atlètic el frustrava invariablement. Simeone va ser l’inventor d’una fórmula que va capgirar un llarg cicle de derrotes a la Lliga. Alguna cosa s’ha perdut en el seu equip, un no sé què difícil de precisar però que l’ha fet vulnerable.
Va guanyar l’equip amb més recursos i el que els va fer servir més bé. El Madrid va jugar dos partits. El primer va ser una mena de Retorn a Brideshead, la impactant nostàlgia per un matx que va jugar fa tot just tres setmanes. Aquella victòria sobre el València a les semifinals de la Supercopa va merèixer tants elogis que Zidane va reprendre el seu batalló de migcampistes. Van jugar els cinc –Casemiro, Modric, Kroos, Valverde i Modric–, als quals es va unir Benzema. Un davanter amb ànima de migcampista.
L’Atlètic, que va desactivar el pla de Zidane a la final de la Supercopa, tot just va patir durant el primer temps. Va aïllar Benzema i va esclafar Isco. Valverde, que prefereix les grans prades per córrer, es va sentir tancat. Kroos no va aconseguir donar vol ni continuïtat al joc. Cap centrecampista no arribava a l’àrea, no es filtraven passades interiors i a les bandes apareixien els laterals amb més energia que solucions. L’Atlètic no es va sentir especialment exigit i fins i tot es va permetre alguna alegria. Va tenir el gol a tocar en un parell d’ocasions, però en aquest aspecte també ha empitjorat. Abans era clínic; ara ja no.
Amb Simeone, l’Atlètic marcava pocs gols però els espremia al màxim. Tot i que ara en rep pocs, no els compensa a l’àrea contrària. Pitjor encara, anteriorment l’Atlètic transmetia una idea molt italiana: gaudia quan l’atacaven. Ara és molt menys fiable. No se sosté amb la mateixa enteresa. Va expressar aquesta tendència a la segona part i el Madrid va demostrar les raons que l’han convertit en un equip invulnerable des de la derrota contra el Mallorca a començaments d’octubre.
Zidane va canviar el dibuix al segon temps. Va abandonar el 4-5-1, va retirar Isco i va donar entrada al jove Vinícius i després a Lucas Vázquez, que va substituir Kroos. El nou registre, amb dos extrems, va ser decisiu, una prova de la versatilitat de l’equip, que passa d’un sistema a l’altre amb facilitat i bons resultats. Qualsevol escèptic argumentarà que la plantilla del Reial Madrid era la mateixa en la deficient arrencada de la temporada, i és veritat. El mèrit de Zidane ha estat la seva habilitat per rescatar un a un diversos jugadors desmotivats, desencisats o desconsiderats, com ara Isco, Nacho, Lucas, Valverde o Vinícius. Cadascun d’ells és un cas a part, però tots han remuntat. Lucas i Vinícius irritaven l’afició. Un per massa vist, l’altre per massa insegur. El brasiler, aclamat la temporada passa, va baixar tants esglaons en l’estima dels aficionats que va desaparèixer de les alineacions i de les convocatòries. Se’l va jutjar amb tanta severitat que es va oblidar una qüestió fonamental: té 19 anys. Si Zidane li va perdre la fe en algun moment, l’ha recuperada totalment.
Vinícius manté la seva escandalosa explosivitat i hi comença a afegir detalls excel·lents, com ara la seva gestió impecable en el gol del Reial Madrid, una acció astuta coronada amb una passada meravellosa a Mendy. Per la dreta, Lucas va atacar sense desmai. Un Reial Madrid ampli va substituir un Madrid estret. Li va canviar el registre a l’Atlètic, que no va tenir resposta, ni al camp ni a la banqueta. Li falten recursos, confiança i fiabilitat, tres qualitats que ara li sobren al líder.
L’Atlètic ara és un equip molt menys fiable: no se sosté amb la mateixa enteresa