L’Ainau, en Bamba i el mar
L’Ainau és un nen de vuit anys i també un d’aquells noms bonics que oculten les llengües llunyanes: els diola, ètnia de Cassamance, una regió al sud del Senegal, anomenen així els homes savis. L’Ainau és també el fill menor d’uns amics que m’acullen a casa seva quan em perdo per terres gambianes i un nano d’una energia inesgotable, que es passa les tardes pujant als arbres o fabricant llances i fletxes amb pals. Sovint ve a veure’l el seu millor amic Bamba, un any més gran, i tots dos juguen a futbol sense parar amb una pilota vella del FC Barcelona. Tots dos, diuen, són del Barça des de sempre i per un motiu indiscutible: per cap raó especial, simplement perquè a certes edats no fa falta plantejar-se coses d’adults.
Fa uns dies, quan semblava que el dia acabava, l’Ainau i en Bamba van venir a buscar-me per anar a jugar a pilota a la platja. Tot just quedava una estona de llum, però com que el mar està a uns
Tots dos, diuen, són del Barça des de sempre i per un motiu indiscutible: per cap raó especial
500 metres de la casa hi vam anar igualment. No van esperar a arribar a la vora per començar. Així que vam travessar la porta, l’Ainau es va convertir en Messi i Bamba en Cristiano Ronaldo i van sortir disparats per un sender de terra. Durant tot el camí, embolicats al núvol de pols que aixecaven al seu pas, van anar cridant, anunciant-se passades a l’espai i imaginant gols impossibles. Com que de vegades els perdia de vista, s’amagaven darrere de murs o bardisses per saltar fent crits quan passava a la seva altura. Tres ictus després, vam arribar a la platja.
Quan vam ser a la sorra ens vam trobar un ramat de vaques i tots dos van deixar clares les seves prioritats. Van deixar l’esfèrica blaugrana de banda, van reptar fins darrere d’una duna propera i van saltar entre esgarips per donar un ensurt de mort a les bèsties i perseguir-les amb el sol taronja de fons.
Més tard van decidir que el mar també jugaria. Des d’una ribera de sorra grisa i esquitxada de petxines, l’Ainau i en Bamba es van dedicar a xutar amb totes les seves forces en direcció a l’aigua i a esperar que les onades tornessin la pilota. Cada vegada que anava a trepitjar la pilota, l’Ainau anunciava el nom del seu ídol allargant la i, “Messiiii”, com si en lloc d’en una platja deserta estigués a punt de llançar una falta decisiva en un Camp Nou a vessar.
Van jugar sense donar-se respir, amb l’escuma de sal cobrint-los els turmells, fins que es va pondre el sol i els va envoltar la foscor. Després van tornar caminant a casa entre ombres i amb el rumor de l’oceà de fons, planejant com convèncer el pare d’en Bamba perquè els deixés dormir aquella nit junts a casa de l’Ainau.
Feliços com només ho poden ser dos nens que, amb un grapat de xuts contra el mar, acabaven de resumir sense saber-ho però de manera precisa el veritable sentit del futbol, la infantesa i l’amistat.