Kobe i Alexandre

Ets imbatible quan la voluntat i la fe guanyen la partida al sentit comú, a les estadístiques i a la vida tal com és. Creure que no pots perdre fa que no perdis. Robin Lane Fox, al seu magnífic llibre sobre Alexandre el Gran, explica molts d’aquests moments de ser, sentir-se ser invencible o immortal. Alexandre solia posar-se en perill a les seves campanyes. Malgrat això, no el van ferir mai de gravetat per a desesperació dels enemics. Volia emular les gestes d’Hèracles (és a dir, donava per cert el mite) i va anar creient que, com ell, era una cosa semblant a un semideu, i amb aquesta convicció des de Macedònia va crear un imperi fins a l’Índia. En una d’aquelles campanyes, els guerrers que acompanyen Alexandre a l’assalt a una fortalesa, quan van arribar a dalt de la muralla, perden contacte amb el seu cap perquè s’obre el terra als seus peus. Alexandre decideix saltar cap endavant, però els soldats no. Davant seu ara hi té mitja dotzena d’arquers defensors de la plaça.

Alexandre sospesa la situació i, sense dubtar, amb l’espasa al rest s’adreça cap als adversaris. Una fletxa li impacta al braç, però el macedoni marxa cap a ells amb l’absoluta convicció que no li pot passar res de dolent. Que els déus estan amb ell. Què veuen els arquers? Algú que amb només una espasa ve cap a ells per ferlos front, i pensen: “Qui faria una cosa així? Només un boig o algú a qui no es pot vèncer. La història s’acaba amb els arquers fugint i Alexandre més convençut de la seva immortalitat. De fet, moriria al cap de molt anys, tot just superada la trentena, enverinat, i gairebé segur, incrèdul: “Això no em pot estar passant a mi”. Sense confiar que pots fer l’impossible, no ho podràs aconseguir mai. Però hi ha coses que són això, impossibles. Divagues sobre tot plegat davant la notícia de la mort de Kobe Bryant; la seva filla, Gigi, i dues companyes més de l’equip de bàsquet d’aquesta filla; acompanyants, el pilot... Una tragèdia en què la temeritat hi va tenir molt a veure. Aquell dia la boira desaconsellava volar. La mateixa policia va decidir que no traurien els seus helicòpters i avionetes de vigilància. La destinació del viatge era un partit intranscendent de les adolescents. Per descomptat, ningú no sap qui va decidir què, i segur que el pilot va creure que tenia la perícia per volar en aquelles condicions. Però es pot aventurar que algú altament competitiu que havia doblegat tantes vegades el límit del que és possible, aixecant partits, encistellant a l’últim segon, jugant lesionat, guanyant-ho tot, ni preveiés la possibilitat que aquell partit el podia perdre així, que aquell helicòpter era un risc innecessari. La mateixa sorpresa d’Alexandre en els seus últims moments en Kobe Bryant enfrontant-se a la seva fragilitat. I aquelles ganes de demanar la pilota, alçar-se per sobre de tothom i fer un tir desesperat per salvar allò encara que fos en l’últim segon de vida i continuar sent immortal.