“No em digui que Cuba és pobra”
Javier Sotomayor, plusmarquista mundial de salt d’alçada des de fa 32 anys, conversa amb ‘La Vanguardia’
Fa més d’una hora que estem sols, conversant a la cafeteria de l’hotel Eurostars Grand Marina, a Barcelona. Hem pres cafè i croissants i la cambrera ens porta dos gots d’aigua.
–Veig que fa molta estona que estan parlant –ens diu la dona arronsant-se d’espatlles.
Javier Sotomayor (52) fa un glop al got mentre es pren un respir. Està meditant la seva pròxima resposta. Li he preguntat:
–I Cuba, s’espolsarà la pobresa? (...)
El gegantí Javier Sotomayor (1,94 m) és una celebritat de l’esport. Fa 27 anys que està enfilat a la talaia del món: ens contempla des dels seus 2,45 metres, el rècord mundial en salt d’alçada que va signar el 1993 a Salamanca.
–En realitat, soc recordista des de fa 32 anys. Vaig fer 2,43 metres el 1988. Des d’aleshores ja sempre he tingut el rècord –matisa.
En l’atletisme masculí queden pocs rècords tan vells. Hi ha els 8,95 metres de Mike Powell en llargada (1991), els 46s78 de Kevin Young en 400 obstacles (1992) i diversos llançaments (pes, disc i martell).
Entre ells vola Sotomayor, amb un pes que transcendeix l’esport.
A Cuba Javier Sotomayor és una figura. Al Museu Nacional de l’Esport de Cuba van col·locar un llistó a 2,45 m. I li van retre un homenatge semblant al jardí del Museu Olímpic de Lausana: van elevar un altre llistó.
–I jo vaig muntar un altre llistó a la porta de casa. Per entrar hi has de passar per sota. I al nostre estadi a l’Havana els meus atletes em posen aquesta alçada una vegada i una altra –em diu.
–I vostè què pensa quan la veu? –És molt amunt, eh? Quan saltava no em semblava tan irreal. Però ara m’impressiona. És tan amunt com una porteria de futbol. O com la xarxa del voleibol. Jo
LA JUSTIFICACIÓ “A Cuba no hi ha analfabets, ni nens ni adults sense cobertura mèdica; en esport, ciència i cultura estem entre els millors”
EL RÈCORD “Vaig saltar una porteria de futbol, o la xarxa de voleibol; m’impressiona si ho miro: és molt amunt, no li sembla?”
saltava una xarxa de voleibol!
A Cuba Javier Sotomayor és una figura esportiva i més coses. Va fundar una orquestra de salsa. De nom li va posar Salsamayor. La banda encara existeix. Ara es diu Maikel Blanco y su Salsa Mayor.
–Són catorze músics. És una de les grans bandes a Cuba. Ha tocat a Barcelona –em diu.
Sotomayor va obrir negocis. I amb el temps s’ha convertit en un ambaixador del país, un tècnic que toca les tecles del sistema esportiu. És el secretari general de la Federació Cubana d’Atletisme. (...)
L’entrevista és dilluns, hores abans de la Gran Gala de Mundo Deportivo, on serà premiat. Repetim la pregunta:
–I Cuba, s’espolsarà la pobresa? Sotomayor deixa el got d’aigua sobre la taula i em respon:
–No em digui que Cuba és pobre. –...?
–De pobres no en som. A Cuba no hi ha analfabets ni nens sense cobertura mèdica. Ni nens ni adults. I no hi ha gent desnodrida. En l’esport, la ciència i l’educació estem entre els millors del món. –Però econòmicament... –Econòmicament patim limitacions. Han canviat els nostres dirigents, però la política continua igual. Amb Obama s’havia avançat. Amb Trump hem retrocedit el doble. Trump és el president dels Estats Units més dur amb nosaltres que hi ha hagut mai. –I l’economia...?
–El bloqueig ens limita a nosaltres i a qui vulgui tenir negocis amb nosaltres. Hi ha bancs que no poden entrar. Hotels que es retiren.
Altres que tanquen. Per culpa del bloqueig, alguns dels nostres atletes encara no han cobrat els premis internacionals que es van guanyar. –Tant de mal fa Trump? –Els anys d’Obama es va notar gran millora en el turisme. Van venir molts americans. Ens vam posar de moda. Els hotels no donaven abast i les cases particulars tampoc. Jo vaig tenir un negoci, sap? –Què feia?
–Vaig convertir part de casa en un bar. Li vaig dir Sports Bar 245. –I el conserva?
–El vaig tancar. No tenia temps. Un amic promet reobrir-lo.
–I conserva molts amics de la seva època com a atleta? –Miri...
M’ensenya el mòbil.
Hi té gravats molts dels seus rivals: Patrick Sjöberg, Carlo Traenhardt, Hollis Conway, Troy Kemp, Charles Austin, el grec Lambros Papakostas. Fins i tot Mutaz Barshim, el dominador de la disciplina avui: l’home que li voreja el rècord (ha firmat 2,43 metres).
–Parlo molt amb tots. I també amb els espanyols. Quan vinc a Espanya veig Arturo Ortiz. A Gustavo Adolfo Becker el tinc una mica més perdut. Què en va ser, d’ell?
–No ho sé. I com veu Barshim? Li fa témer pel seu rècord?
–Sens dubte, no creuo els dits perquè el salti.
–Alguns plusmarquistes diuen que senten alleujament quan perden el rècord. Diuen: “Si me’l baten, significarà que la humanitat continua avançant” –li comento. Javier Sotomayor riu.
Fa un altre glop al got.
–Per a la humanitat no ho sé. Per a mi no és una alegria. Tot i que tampoc no em treu la son.
–I vostè pensava que arribaria tan amunt?
–Amb 16 anys ja saltava 2,33 metres... amb això es pot somiar.
Javier Sotomayor retrocedeix a la infantesa. Apareix a Limonar, amb el seu pare, comptable en una empresa de gastronomia, i amb la seva mare, que dirigia guarderies.
Diu que li agradava córrer, sobretot esprintar, però que el seu terreny, en realitat, era el salt d’alçada.
–Però és una disciplina molt mental. S’assembla a la perxa. A les curses, el corredor surt i registra un temps. El llançador i el saltador de llargada se’n van fins a una marca. En alçada, de vegades te’n pots anar fins a 2,40 m quan el llistó estava en 2,30 m. I després potser falles tres cops en 2,33 m. A mi em va passar. –Quan?
–El 1993, als Mundials de Stuttgart, van col·locar el llistó en 2,40 m. El vaig passar molt sobrat. Segons alguns estudis, vaig portar el centre de gravetat fins a 2,50 m. Però esclar, això no val. Aquell salt va ser de 2,40 m, i punt.
També diu que el van descobrir als 10 anys i se’l van emportar a una escola a Limonar. Aquell era un sistema d’Estat. Les criatures amb possibilitats s’enrolaven a l’Escola d’Iniciació Esportiva Escolar (EIDE). S’entrenava amb un altre saltador, Marino Drake, i el quatrecentista Roberto Hernández. Van ser atletes importants.
–Tan petit, tan lluny de casa... –Si t’agrada no t’importa el sacrifici. És el que veig ara en Jaxier, el tercer dels meus cinc fills. Té dotze anys. Arribarà als 2 m molt aviat. Si continuarà? Depèn de les ganes.