Novak Djokovic
Tennista
El serbi (32) es va coronar per vuitena vegada a l’Open d’Austràlia i va conquerir el seu títol de Grand Slam número 17. Queda a dos de Nadal i a tres de Federer. Djokovic va batre l’austríac Dominic Thiem en una emocionant final.
“T’explicaré una història”, diu Rod Laver mentre es recolza sobre una cadira blanca en un passadís de la pista que porta el seu nom, la Rod Laver Arena. “Lew Hoad havia de jugar la final de Wimbledon de 1956 amb Ken Rosewall, però havia sortit la nit anterior fins molt tard i havia begut... bé, bastant. Quan va arribar a l’All England Club es va adonar que no havia portat les raquetes per jugar la final. Tots dos jugàvem amb Dunlop, així que n’hi vaig deixar unes quantes de les meves. I va guanyar la final”.
Parlar del 1956 en el tennis del 2020 és com esmentar el precambrià en termes de la civilització humana. Novak Djokovic, campió ahir per vuitena vegada de l’Open d’Austràlia, va estar preocupat per un problema a l’ull i un altre aparentment estomacal al llarg del torneig, i va acabar revelant que es va sentir “a un pas de perdre” contra l’austríac Dominic Thiem en la lluita pel trofeu. El serbi és, potser, l’exponent més clar d’una nova època que converteix en un deliri els anys en què el tennis, l’alcohol i les gresques eren companys de viatge.
Abans que el rellotge marqui la mitjanit, Djokovic ja dorm. Permetre’s gresques com la de Hoad abans d’una final de Grand Slam destruiria la seva carrera. Potser cal ser australià: dissabte John Newcombe va revelar que Patrick Rafter i Mark Philippoussis van jugar partits de Copa Davis borratxos. I també van guanyar.
Djokovic, que als 32 anys va abraçar la fe vegana (i en el seu cas és correcte parlar de fe), va jugar i va guanyar el seu dissetè títol de Grand Slam en condicions complexes, va assegurar després del 6-4, 4-6, 2-6, 6-3 i 6-4 sobre Thiem en 3 hores i 59 minuts. “Dominic va ser el millor jugador. Vaig estar a un pas de perdre aquesta final, no em vaig sentir gens bé. La meva energia es va col·lapsar completament, cada vegada que llançava la pilota em marejava. La doctora em va dir que estava deshidratat”.
Que el serbi guanyi un torneig i una final tan exigents en aquestes condicions parla de la seva jerarquia tennística i mental, però també de la seva sensibilitat a flor de pell, de certa hipocondria que l’ha acompanyat durant tota la carrera.
Després de perdre el tercer set i quedar per primera vegada dos sets a un per sota per guanyar una final de Grand Slam, Djokovic va demanar una pausa mèdica. Molts aficionats a l’estadi, que donaven suport a Thiem, es van molestar pel que van considerar que era una maniobra per frenar l’austríac, que es va presentar en una versió esplendorosa a Austràlia: juga cada vegada millor, té un físic ja a prova de bales i mentalment està cada vegada més fort. També és mèrit del seu entrenador, el xilè Nicolás Massú, que viu els partits com si encara jugués.
Thiem té una dreta poderosíssima, però també un revés de plasticitat esmolada, que li permet angles notables i construir el punt de manera diferent de l’habitual en el circuit. D’aquí, també, que sigui cada vegada més complicat guanyar-lo per als seus rivals. És el número quatre del món des d’avui.
Només Djokovic va ser capaç de frenar-lo sobre el ciment blau cobalt de l’Open d’Austràlia, el torneig de Grand Slam que entén millor on està el tennis avui i cap a on cal portar-lo perquè no es panseixi. Djokovic és novament, des d’avui, el número 1 del món, i des d’ahir, amo de vuit títols d’Austràlia, al nivell dels vuit Wimbledon de Roger Federer i encara ben per sota dels 12 Roland Garros de Rafael Nadal.
Djokovic és el primer jugador a l’era professional en guanyar el mateix torneig de Grand Slam en tres dècades diferents. En tota la història del tennis, incloent la precambriana, només ell i Rosewall ho han aconseguit.
El primer Open d’Austràlia de Djokovic va arribar el 2008, quan tot just tenia 20 anys, i aquest del 2020 s’ha de considerar només l’últim, de moment, perquè el serbi té entre cella i cella continuar sumant títols de Grand Slam per, amb els 17 que ja té, acostar-se i superar els 19 de Nadal i els 20 de Federer.
Tot i que sempre hi ha un però. Aclamat per la fervorosa afició sèrbia –algun d’ells amb una llegenda vistosa a la samarreta, Sèrbia against the world (‘Sèrbia contra el món’), i mentre ja entrada la matinada de dilluns l’entrevistaven Jim Courier, Lleyton Hewitt i Todd Woodbridge per a la televisió australiana, Djokovic va deixar una versió esperançadora i alhora una mica ominosa sobre els anys que té al davant.
Stefan Djokovic té cinc anys, Tara Djokovic en té dos. Tots dos poden acabar influint d’una manera inesperada en la història del tennis. “Els meus fills ja entenen que estic jugant a tennis i he de viatjar molt”, va explicar el jugador serbi. “Però es van acostant a una edat en què vull ser el millor pare possible i no estar tot el temps viatjant. S’acosta una època en què he de jugar menys tornejos i seleccionarlos més”.
S’acosta el final? No, però s’acosta un temps diferent. “El meu objectiu és guanyar la quantitat més gran de Grand Slams, és el que professionalment em motiva més. I sí, voldria jugar uns quants anys més enfocant-me sobretot en els Grand Slams, però amb l’objectiu d’aconseguir el rècord del número 1 estic disposat a donar-ho tot aquesta temporada i la pròxima, com a màxim”.
Ja ho saben Rafa Nadal i Roger Federer: el podi de la història es juga el 2020 i el 2021.
A DALT DE TOT Amb aquesta victòria el balcànic recupera el número 1 del rànquing mundial en detriment de Nadal
CAMPIÓ EXHAUST “He estat a un pas de perdre, no m’he sentit gens bé; la meva energia s’ha ensorrat completament”