La trampa del Sahel
França eleva a 5.100 soldats els efectius en l’operació Barkhane davant la imparable activitat gihadista a Mali, Burkina Faso i el Níger
Des de fa ja set anys França lliura una guerra al Sahel que sap impossible de guanyar però que tampoc no pot perdre completament. Davant d’aquest dilema, una autèntica trampa militar i geopolítica, ahir París va decidir augmentar en 600 soldats –fins a un total de 5.100– els seus efectius en l’operació Barkhane, un desplegament destinat a combatre la presència gihadista i evitar que els fràgils estats de la regió es vegin encara més desestabilitzats.
La tramesa suplementària de militars va ser anunciada per la ministra de Defensa, Florence Parly. El gruix dels reforços serà destinat a la zona anomenada “de les tres fronteres”, entre Mali, Burkina Faso i Níger, el territori més irreductible i difícil de controlar. Amb els soldats s’hi enviaran un centenar de vehicles blindats i unitats logístiques. En el termini d’un mes aquest desplegament addicional ja ha de ser operatiu.
Com a antiga potència colonial i amb l’ambició de mantenir la influència a l’Àfrica, França se sent obligada a prosseguir una intervenció costosa i ingrata en tots els àmbits. Una de les raons oficials que la justifica és la necessitat d’afrontar el terrorisme islàmic allà on té les seves fonts, lluny de les fronteres franceses. Seria, doncs, una qüestió de seguretat nacional. La realitat, tot i això, és que els atemptats en territori francès els solen cometre individus criats i radicalitzats al mateix país, persones coneixedores de la llengua i de l’entorn físic i social, i no terroristes importats.
La frustrant experiència francesa al Sahel recorda, tot i que salvant les distàncies i amb matisos molt diferents, la que van viure durant anys els Estats Units i els seus aliats a l’Afganistan i a l’Iraq. Aquelles operacions militars, conseqüència dels atemptats de l’11-S, van ser justificades, en part, per erradicar el terrorisme en el punt d’origen –en el cas afganès– i intentar canviar la química de l’Orient Mitjà (una idea dels neoconservadors referent a l’Iraq i l’enderrocament de Saddam Hussein). La història ha demostrat que van ser càlculs erronis i les estratègies es van executar malament.
A finals de novembre, després d’una col·lisió accidental entre dos helicòpters –durant una acció antigihadista a Mali–, que va costar la vida a 13 soldats francesos, el president Emmanuel Macron es va arribar a plantejar un canvi radical i va fingir una retirada militar. Al gener hi va haver una reunió a Pau, al sud de França, amb els presidents del G5 Sahel (Mauritània, Mali, el Níger, Burkina Faso i el Txad), que aporten milers de soldats a les operacions i paguen el preu més elevat en baixes. Macron es va queixar del creixent sentiment antifrancès en aquests països i va demanar més compromís per continuar endavant.
El desplegament al Sahel es va iniciar l’1 de gener del 2013 sota la presidència de François Hollande. Era una situació d’emergència perquè els gihadistes amenaçaven de conquerir la capital de Mali, Bamako. El juliol del 2014 l’originària operació Serval es va rebatejar com a Barkhane (el nom d’una duna del desert que pren la forma de croissant a causa del vent).
Diversos països europeus, entre els quals, Espanya, i també els Estats Units, col·laboren amb França a Barkhane, però es tracta de suport logístic, transport i formació militar, sense participar en els combats. Els francesos assumeixen amb resignació el lideratge incòmode. Els mateixos caps militars gals han reconegut públicament que es tracta d’una missió a molt llarg termini, sense una victòria clara a l’horitzó, que la història i les circumstàncies els han assignat al tauler mundial.
La frustrant experiència francesa recorda la viscuda pels EUA a l’Iraq i l’Afganistan