Fixar la pregunta
Els candidats són molt importants, i per això tothom ha començat a fer apostes sobre les cares que competiran aviat per la presidència de la Generalitat. Però encara hi ha un element més substancial que encertar amb el cap de llista: trobar la pregunta adequada i aconseguir que aquesta quedi fixada com la qüestió central de la campanya. Si aconsegueixes que la teva pregunta articuli tot el debat electoral, la resta de partits hauran de ballar al son que tu marquis. Als comicis del 21 de desembre del 2017, els que va convocar Mariano Rajoy sota l’imperi del 155 i sota l’impacte de la DUI fake, de la presó i de l’exili, l’equip de JxCat va aconseguir que la seva pregunta dominés totes les discussions, amb diferència: voleu que Carles Puigdemont sigui restituït com a president legítim de Catalunya?
L’èxit a les urnes de l’exalcalde de Girona va ser contundent i va trencar les expectatives d’ERC, que no va trobar una pregunta prou potent per anul·lar la dels seus competidors habituals. Les bases independentistes, commocionades pels fets d’octubre, van considerar que el legitimisme era la batalla que calia fer per demostrar a l’Estat espanyol que el moviment no estava vençut. La pregunta de JxCat era la síntesi mobilitzadora d’aquest legitimisme.
L’estratègia de JxCat reposava en una premissa que era, pel cap baix, incerta i discutible: “Si el president guanya, tornarà”. S’explica que el seu entorn de confiança va exigir a Puigdemont –dubtós d’emetre un missatge que era enganyós– que tirés
Si aconsegueixes que la teva pregunta articuli el debat electoral, els altres partits ballaran al son que tu marquis
pel dret o alguns (algunes, més ben dit) baixarien del tren. Patapam. Els electors van decidir que feien confiança a Puigdemont, tot i que les condicions objectives ja mostraven que el retorn del dirigent postconvergent era més una aspiració voluntarista que un compromís realitzable.
Quina és la pregunta que pot mobilitzar ara més votants independentistes? Si sortim al carrer amb ganes d’escoltar i si posem distància amb unes xarxes socials que ofereixen un mirall distorsionat del debat públic (el representen més polaritzat que no és), ens adonarem que el clima polític d’avui no és pas el de fa dos anys. Agradi més o menys el Govern de coalició Sánchez-Iglesias, és un fet que la sortida del PP del poder ha portat aire fresc. Amb tot, les inèrcies d’una repressió judicial que fa el seu camí pels viaranys de la venjança més descarnada –com tristament ha comprovat Jordi Cuixart– continuen enterbolint l’horitzó i posant en risc tot intent de diàleg.
Repetirà JxCat el discurs legitimista o trobarà un nou missatge al servei de la tàctica europea de Puigdemont, que és el seu principal actiu, sigui candidat o no? Explotarà ERC a fons el seu nou pragmatisme amb una pregunta clara que no vulgui fer-se perdonar l’aterratge en el realisme amb ambigüitats dedicades als que veuen traïdors a cada cantonada? Compte: el PSC segur que posarà damunt la taula una pregunta molt senzilla: voleu que funcioni de debò el Govern de Catalunya?