L’escàndol de l’abstenció d’un 93%
El 10-N només van votar un 6,8% dels espanyols censats a l’estranger i tot i així va ser la participació més alta de la dècada en unes generals
Ales eleccions generals del 10 de novembre hi va haver la màxima participació a l’estranger des del 2011, des que s’aplica el “vot sol·licitat”. Tot i així es va registrar una abstenció d’un 93,2%. Un 6,8% dels inscrits al cens van emetre el vot i hi va haver 80.142 sobres que es van perdre pel camí, atès que un terç de les sol·licituds no es van poder convertir en vots, segons mostren les dades oficials difoses recentment pel Ministeri de l’Interior. Aquestes xifres confirmen que, si bé hi va haver un petit repunt de participació perquè es van acceptar les sol·licituds emeses per a les eleccions del 28 d’abril, la situació continua sent escandalosa i reflecteix una anomalia democràtica.
Jorge Sánchez, un espanyol resident en Toronto (Canadà), va denunciar a les xarxes socials que la documentació per votar li va arribar el 12 de novembre, dos dies després de les eleccions, quan les paperetes ja havien de ser a la junta electoral provincial per al recompte de l’endemà. Els retards en les trameses i el fet que els sobres no arribin mai són problemes recurrents, sobretot per als que viuen lluny d’Europa.
Les 80.142 sol·licituds que no es van convertir en vots equivalen a un 35% del total. No obstant això, els 145.908 sufragis emesos des de l’exterior suposen el màxim de la dècada, per sobre dels 118.357 del 28 d’abril i del 121.277 del 2016. Però no representen ni una desena part d’un cens que no para de créixer.
Una abstenció de més d’un 90% indicaria que hi ha hagut una calamitat, com un terratrèmol, una epidèmia o un cicló. En el cas del vot exterior espanyol la calamitat és el sistema mateix.
Espanya és un dels països del món més generosos a l’hora de reconèixer el dret a la participació electoral de l’estranger als seus expatriats, ja que n’hi ha prou que estiguin apuntats en un consolat perquè se’ls inclogui al cens, un mètode que tenen pocs països, com Itàlia, Perú o ara també Portugal. Però Espanya també és un dels estats que posen més traves per fer efectiu el dret al vot transfronterer, amb uns terminis sovint impossibles de complir.
“Vot sol·licitat, vot robat”, clamen els col·lectius, encapçalats per marea grana, que reivindiquen una reforma. Insisteixen que un dret no se sol·licita, però en realitat el tràmit de la petició existeix a molts països. El problema espanyol rau en els terminis, ja que el procediment inclou fins a quatre trameses per correu internacional en 54 dies.
Les dades del 10-N tornen a posar de manifest el baix volum de
Malgrat les traves, a les últimes eleccions hi va haver el primer canvi d’un escó pel vot exterior, a Bizkaia
sol·licituds, ja que es va arribar al màxim de 226.050, però aquest augment va ser perquè eren vàlides les 182.545 sol·licituds del 28-A. Fins i tot així només un 10,6% dels censats van demanar el vot per al 10 de novembre, fet que en part es pot atribuir al desànim. Però sempre hi ha hagut poques peticions, per exemple un 9,3% del cens el 2011. Això contrasta amb la xifra de 382.568 votants del 2008, un 31,4% del total, a les últimes eleccions sense vot sol·licitat. Però a aquesta quantitat de sufragis hi incidien les pràctiques fraudulentes a gran escala que permetia la legislació, amb tràfic de sacs de paperetes a Sud-amèrica, recollides massives, vot des de partits o participació de morts. Les dades actuals estan desinflades artificialment per una norma restrictiva, i les del passat, inflades per la falta de control.
La reforma del 2011 va ser la conseqüència de la por que es van fer mútuament a l’exterior el PP i el PSOE, amb els gallecs Mariano Rajoy i José Blanco a càrrecs clau. Van apostar per regirar el problema obstaculitzant al màxim el vot, fet que va provocar la punyent situació que molts dels nous emigrants –els que just en aquell moment eren expulsats d’Espanya per la crisi– quedessin sense veu a les urnes.
Poc després els partits impulsors de la reforma es van començar a mostrar penedits, gairebé com si no fos obra seva. El primer que va apostar per derogar el “vot sol·licitat”, mesura inclosa al pacte de govern amb Podem i que tots dos ja havien pactat fa un any, va ser el PSOE de Pedro Sánchez, mitjançant la tramesa d’una papereta en blanc als expatriats perquè escriguin la candidatura que voten a fi d’escurçar els terminis mentre reapareix el dubte de com controlar possibles fraus.
Amb molt poc vot, el 10-N es va produir el primer canvi d’un escó al Congrés pel sufragi exterior, que el PP va prendre al PNB a Bizkaia perquè la diferència a l’escrutini de la nit electoral era molt petita.