‘Vae victis’ (ai, dels vençuts!)

Una de les dates més tràgiques dels antics romans correspon a un dia també molt tràgic de la nostra història. 18 de juliol. Segons narra Titus Livi, els romans van ser derrotats pels gals senons a la vall del riu Àl·lia, afluent del Tíber, el 398 o el 390 a.C. Els gals van entrar a Roma i la van incendiar. Desesperats, els romans es van encastellar al Campidoglio i van resistir el setge durant set mesos. Finalment, van negociar el seu rescat amb l’or que van enviar els seus aliats de Marsella. Mentre pesaven les lliures d’or pactades, els romans van protestar: consideraven que el pes estava sent falsificat. Brennus, cabdill dels gals, en sentir les protestes, va posar la seva espasa sobre el plat de la balança, mentre exclamava: “Vae victis” (ai, dels vençuts!). En un món salvatge, no hi ha cap límit a la interpretació que el vencedor fa de la llei.

Vivim encara en una època salvatge? L’Estat, personificat en fiscals i jutges, no en té prou amb la derrota i la presó. Necessita un suplement de crueltat. Mentre el nou Govern espanyol intenta obrir una via enraonada de diàleg, la mà fèrria de l’Estat en comptes de relaxar una mica la pressió, la intensifica. Tribunal de Comptes, Junta Electoral Central, Audiència, Fiscalia, Tribunal Suprem, Tribunal Constitucional: totes les estructures judicials espanyoles treballen en comandita per imposar-se a l’independentisme de la manera més severa possible.

La lletra de la llei i el procediment s’han convertit en valors absoluts que l’Estat utilitza per esclafar els seus enemics. Ho va explicar molt més bé el professor SánchezCuenca en un article a La Vanguardia (“Llei i democràcia”, 11/I/2020). Diu SánchezCuenca que la justícia espanyola actua sobre els independentistes “menyspreant en les seves argumentacions el pes dels valors democràtics”, ja que, “quan han sorgit conflictes entre valors democràtics i procedimentals, sempre han prevalgut els segons”. Sánchez-Cuenca sosté que “hi ha un biaix sistemàtic que porta a una interpretació cega de la llei, sense sensibilitat cap als valors democràtics en joc”. I conclou: “La democràcia apareix en actuacions i sentències com una creació de l’Estat de dret”, quan hauria de ser al revés. L’Estat de dret no és un absolut, sinó “un mecanisme de què es dota la democràcia per protegir i perfeccionar els seus principis i valors”.

Sánchez-Cuenca escrivia aquestes reflexions a propòsit de l’argumentació del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), que va corregir expeditivament (com s’ha tornat a veure ara amb l’escó europeu de Clara Ponsatí) l’exigència administrativa de la Junta Electoral Central. Aquesta junta pretenia que fos més important el tràmit de jurar o prometre la Constitució que no pas la decisió sobirana dels votants. Més enllà de la seva utilitat concreta (que la JEC, inflexible, s’ha fet explicar per segona vegada en el cas Ponsatí), aquesta sentència europea conté, en esperit, la solució de tot el conflicte català.

En efecte: si interpretem el que ha passat en termes de valors democràtics, la resposta intel·ligent d’un Estat democràtic a la ruptura de la legalitat (unilateralitat) per part de l’independentisme no era l’aplicació tremendista del dret penal (per bé que el delicte de desobediència era palmari), sinó l’acció política. Dialogar no significava cedir. Només significava parlar. Ara sabem que, si l’Estat, a través del poder executiu, hagués fet una contraproposta i hagués obert un diàleg, segurament no hauríem caigut al pou on ara som.

El problema català té moltes causes, però esclata amb la sentència sobre l’Estatut: un tribunal va corregir una votació popular. La solució seria esmenar aquesta anomalia. Però s’està fent exactament el contrari: l’anomalia (preeminença dels tribunals sobre el vot popular) es va convertint en regla.

S’entén l’argument de la Fiscalia per negar el permís de 72 hores a Jordi Cuixart. “No ha assumit els fets delictius ni ha mostrat penediment”. Els fiscals se senten forts en la seva duresa i no es conformen amb la condemna: esperen que el líder independentista es rendeixi no solament de cos (ja empresonat) sinó també d’ànima (les seves idees). L’argument fiscal es podria girar com un mitjó: potser si l’Estat fos suaviter in modo sense deixar de ser fortiter in re, potser si acceptés que, més enllà de la condemna, hi ha un problema polític de fons que cal afrontar i resoldre, potser si l’Estat tingués una actitud no repressora, sinó propositiva, potser aleshores tots els independentistes es moderarien (com ja està fent ERC) i podríem trobar una sortida política a un problema que no hauria d’haver sortit mai del marc polític.

Els jutges i fiscals més durs senten de manera molt pròxima i íntima l’escalfor d’una opinió pública venjativa. La temptació del vae victis, la temptació d’esclafar els vençuts, és molt visible en alguns partits espanyols i en la major part de mitjans. Però la venjança, ni que sigui en forma d’impecable orfebreria jurídica, no és mai la solució d’un problema polític. Ans al contrari: és un pas irreversible cap a la destrucció dels fonaments democràtics de l’Estat.

No hi ha cap límit a la interpretació arbitrària que el vencedor fa de la llei?