Sí, són els pares
Per què la primera iniciativa del Govern de Pedro i Pablo en l’àmbit educatiu ha consistit a qüestionar que els pares són els únics titulars del dret a l’educació dels seus fills menors d’edat? Per què ignoren que l’Estat no pot impartir doctrina moral?: “Insistir que el fet que sigui ajustada a dret i que el deure jurídic de cursar sigui vàlid no autoritza l’administració educativa –ni tampoc els centres docents, ni els professors concrets– a imposar o inculcar, ni tan sols de manera indirecta, punts de vista determinats sobre qüestions morals que en la societat espanyola són controvertides (...) Les assignatures que l’Estat, en la seva irrenunciable funció de programació de l’ensenyament, qualifica d’obligatòries no han de ser pretext per intentar persuadir els alumnes sobre idees i doctrines que –independentment que estiguin millor o pitjor argumentades– reflecteixen preses de posició sobre problemes sobre els quals no hi ha un generalitzat consens moral en la societat espanyola. En una societat democràtica, no ha de ser l’administració educativa –ni tampoc els centres docents, ni els professors concrets– qui s’erigeixi en àrbitre de les qüestions morals controvertides. Aquestes pertanyen a l’àmbit del lliure debat en la societat civil, on no es dona la relació vertical professor-alumne, i, per descomptat, al de les consciències individuals” (sentència del Tribunal Suprem, 11 de febrer del 2009).
Potser una frase reiterada pels governamentals pot aclarir les dues incògnites plantejades: “El dret dels pares a educar els seus propis fills no té fonament. El nen pertany a la societat”. I aquest és el problema, perquè correspon a l’Abc del comunisme, paràgraf 79, escrit pel líder soviètic Nikolai Bukharin. És més del Pablo que d’en Pedro.
Correspon a la família l’educació moral dels seus fills; dels seus caràcters i actituds d’acord amb els valors i virtuts del seu capital moral, constitutiu del capital social, que, com a mínim des dels treballs de J.S. Coleman als anys vuitanta, sabem que és decisiu per a la formació del capital humà, que després es manifesta en els resultats escolars. Sense família educadora no hi ha bon ensenyament. Aquest és el tema, i no el que planteja el Govern.