El mercat d’hivern
El fitxatge de Luca De Meo per la Renault aportarà molt més a París que el de Neymar pel PSG
Divendres es va tancar el mercat d’hivern a les grans lligues de futbol, un període que ara tothom s’entesta a denominar finestra. Els companys d’esports ja s’han ocupat d’analitzar les entrades i sortides en aquest punt intermedi de la temporada, però jo trobo que el fitxatge més destacat d’aquest mercat d’hivern ha estat el de Luca De Meo, que viatja de Barcelona a París, és a dir, passa de presidir Seat a ser el director general de Renault. Pocs executius aconsegueixen el ressò mediàtic que permet saltar de les pàgines de la secció d’economia a la portada. La seva rellevància mediàtica és fruit de diversos factors. Pesa, sens dubte, l’indubtable carisma del personatge, però també el factor simbòlic afegit que té la marca Seat en la nostra societat. Durant dècades Seat ha estat més que una indústria, un focus irradiador de contractes laborals, mercantils i vehicles que han simbolitzat tota una època puixant viscuda amb intensitat per diverses generacions. Només faltava que, durant la crisi de l’any 17, Seat es convertís en l’única gran empresa que va decidir no treure de Catalunya la seva seu fiscal per acabar de reforçar els lligams amb la societat on opera. El contrast entre dirigents catalans deslocalitzant empreses i un dirigent italià no cedint a les pressions per fer-ho va ser notable. Quan jo era petit, gairebé tots els taxis de Barcelona eren Seat 1500 i la majoria d’utilitaris que corrien pel món eren 600 o 850. De fet, Renault era el competidor francès que perdia com Ocaña davant Eddy Merckx i la batalla de l’utilitari no es va anivellar fins que no va arribar l’R5. També hi havia algun Simca, clar, tot i que encara faltaven anys perquè Los Inhumanos ens delectessin amb el seu Qué difícil es hacer el amor en un Simca 1000, i els inclassificables Citroën, que eren un univers apart que anava del glamurós Tiburón de les pel·lis d’Alain Delon al Dyane 6 “para gente encantadora”, passant pels menestrals Dos Cavalls i aquell plasticós Mehari que va inspirar un dels contes més espectaculars del primer Monzó, “La noia del Mehari”.
El fitxatge de Luca De Meo per la Renault és més important que el de Neymar pel PSG i segur que aportarà molt més a l’empresa francesa, en un moment tan elèctric per al sector de l’automòbil. Durant anys, els models Renault eren tan sobris que només feien servir números. Després es van deixar anar, a partir del Dauphine, diria, amb noms que mai no han estat gaire afortunats: Clio, Laguna, Mégane, Twingo... Tot i això, mai no han caigut en els errors de naming més clamorosos del sector, com el Mitsubishi Pajero (aquí Montero), el Nissan Moco o el Mazda Laputa. D’altres nyaps amb rodes ja són més subtils, com l’Opel Ascona (que només fa somriure els gallecs), el Chevy Nova (que a Iberoamèrica van rebatejar Caribe perquè trobaven que si “no va”, la gent no el compra) i el meu preferit, el Toyota MR2, que els francesos, en pronunciar-lo, associen amb un mot pudent que Luca De Meo farà bé de trepitjar i evitar en el futur naming de Renault.