Enteresa i honorabilitat

Dissabte. 9 del matí. Olor de terra molla. Fa fred, fred de la Catalunya interior: 4 graus. Dia gris. Al pàrquing, coincidim unes sis o vuit persones amb la mateixa cara de son. Sense dir-nos-ho, tots sabem que anem a veure innocents.

Se’ns fa deixar tot el que portem a sobre: mòbil, claus, xavalla... Se’m fa molt estrany deixar el telèfon i em sento molt desemparat sense l’aparell. Hi havia anat escrivint, en el bloc de notes, el que li diria quan el tingués al davant sense recordar el que m’havien dit dels telèfons a la presó.

Després de passar per dos controls i dues sales d’espera i de distribució, unes funcionàries extraordinàriament educades i empàtiques ens diuen locutori 31. I de cop els veus en diferents locutoris, riallers, satisfets de veure’ns: Rull, Turull, Cuixart, Sànchez i Junqueras. No hi eren ni Forn ni Romeva, però de seguida ens van dir que hi serien en l’altre torn de visites del matí.

Al locutori 31 ens espera Oriol Junqueras, dret i fent-nos senyals amb la

Junqueras posa la mà oberta i molsuda al vidre del locutori 31 i fem el mateix a l’altra banda

mà. Així que entrem ens posa la mà oberta i molsuda al vidre i fem el mateix a l’altra banda. S’asseu i ens demana que ens asseiem. Agafa el telèfon i fa proves per saber si el sentim bé a través del nostre intercomunicador. Fa tres Nadals que no és amb els seus i a mi em recorre un calfred per trobarme davant d’una persona immensa a qui havia entrevistat alguna vegada i amb qui havia discutit sovint, una persona immensa a qui no puc abraçar ni encaixar la mà, perquè ens separa un vidre blindat.

És increïble, però ell està millor que nosaltres. Es mostra segur i sabedor de tot o gairebé tot el que passa fora de la presó.

Parlem de llibres, de política i de comunicació. En tot moment mostra enteresa i determinació, i ens ha d’animar sovint. Sap perfectament per què és a la presó. Ho sap i ho explica. Amb el que diu sé que la seva intervenció al cap d’uns dies al Parlament serà un èxit. En cap moment ens parla dels polítics que l’han empresonat i dels que li diuen delinqüent. No hi ha odi en cap de les seves paraules.

El veig molt il·lusionat i satisfet del llibre que traurà per Sant Jordi. Sorprendrà. De sobte, per un altaveu se’ns avisa que queden cinc minuts. Passen ràpid, molt ràpid, i tallen l’intercomunicador. Quina ràbia i quina impotència! Si això em passa a mi, què deuen sentir la Neus, la seva companya; el Lluc i la Joana, els seus fills, i l’Artur, el seu pare? Tornem a donarnos la mà i i li dic: “Feina començada és mig acabada”. No sé si em va sentir, però és així.