La Vanguardia (Català)

Un llegendari

- Professor emèrit de Política d’Empresa de l’Iese LEOPOLDO ABADÍA JUAN MANUEL ELORDUY (1922-2020)

El vaig conèixer el 1962. Era director general de Productivi­tat Industrial i venia a l’Iese com a professor visitant. Jo n’atribuïa l’elegància al fet que era de Bilbao. Després va ser director general d’Indústries Siderometa­l·lúrgiques. I el 1965 el vam contractar com a professor de Política d’Empresa a temps complet. He dit “vam contractar” perquè vaig intervenir en un sopar en què, una vegada acordades les condicions “profession­als” d’incorporac­ió, ens vam reunir per decidir les altres, les importants, les familiars. Llavors, en Juan Manuel era pare de 9 fills i la Blanca, la seva dona, estava esperant el desè per a aquelles dates. Per tant, la logística del trasllat familiar de Madrid a Barcelona no era senzilla.

El sopar, inoblidabl­e. A Sant Just Desvern, ens vam reunir Jaime i Roser Amor, propietari­s de la casa, Antonio Valero, llavors director general de l’Iese, la meva dona i jo. I, per descomptat, en Juan Manuel, el protagonis­ta. Els que no érem de la família vam decidir la data quan la Blanca havia de donar a llum, i en funció d’aquella data, totes les altres coses. Llavors -parlem del 1965- no es determinav­en les dates de naixement amb la precisió actual. Això va fer que, com és natural, la Isabel, la nena que esperaven, naixés quan ho va considerar oportú, demostrant que els inoportuns érem nosaltres.

En Jaime i la Roser es van ocupar de llogar una casa on la família Elorduy pogués estar bé. Quan els Elorduy van arribar, ja proper el Nadal, la casa llogada encara no estava en condicions. Els Amor els van rebre a la seva, afegint-hi 12 persones més i un gos a les moltes persones més i un altre gos que ells ja tenien.

La família Elorduy no ha oblidat mai aquell Nadal, que podia haver estat fred i desagradab­le, i que es va convertir en acollidor, divertit i ple d’afecte. Tot perquè una família en va acollir una altra.

En Juan Manuel es va incorporar a l’Iese i jo vaig tenir la sort de treballar amb ell molts anys. Primer al Consell de Direcció i després, o alhora, a l’àrea de Política d’Empresa i en consultes, que ens van fer viatjar per Espanya, amb una escapada a Caracas en què vam treballar molt i vam riure més, una vegada que vam aconseguir anar-nos-en de l’hotel reservat per equivocaci­ó on la neteja no era la caracterís­tica dominant.

Al llarg dels anys, em vaig assabentar de la seva participac­ió a la fundació de l’Iese. Va dinar amb Antonio Valero al Jaizkibel, a Hondarribi­a, en el primer trimestre del 1958. En un cabàs, la Marta, l’actual vicedegana de Medicina de la UIC. En famílies nombroses, sempre hi ha la mare i sempre hi ha un cabàs amb una criatura o una cria que pot espatllar la reunió. En aquest cas no la va espatllar pas. Encara tinc emmarcada al meu despatx la fotocòpia d’un tovalló d’aquell dinar que demostra que els assistents van treballar ben dur.

Al tovalló hi és TOT. Els futurs professors, els programes per desenvolup­ar, el personal administra­tiu... la recomanaci­ó d’en Juan Manuel que l’Iese hauria d’estar situat en un lloc on els participan­ts “trepitgess­in herba i no asfalt”... Centenars de coses en què va intervenir en Juan Manuel abans de començar l’Iese i que van fer que jo, immediatam­ent, el passés del nivell d’“històric” al de “llegendari”.

Se’ns n’ha anat un llegendari, un bon profession­al, intel·ligent, molt treballado­r, discret, humil, fiable... Reia molt quan hi havia problemes i se sentia la seva veu: “Cal punxar aquest globus”. Avui l’anomenarie­n “constructo­r de pau”. No permetia que els conflictes creixessin. No deixava que “el globus” s’inflés. El punxava immediatam­ent amb un somriure, amb una paraula, amb un silenci, amb un “no n’hi haurà per a tant”.

Si li recordàvem la feina al Ministeri d’Indústria i les seves condecorac­ions, deia “això és la petita vanitat”. Un altre globus punxat. Ens tornem més grans. I amb freqüència, pensem en amics amb qui vam tenir la sort de treballar. En Juan Manuel va ser un d’ells. Bon cristià, enamorat de la dona que va atendre amb estimació durant molts anys, il·lusionadís­sim amb els 12 fills i els nets, amic dels amics, oblidadís per a les ofenses, no el vaig sentir mai parlar malament de ningú. Vam fer junts molts quilòmetre­s. Sempre em va ajudar. Estar amb ell era garantia de pau.

Em van fer dir unes paraules al funeral. Malgrat que moltes vegades he dit que al meu funeral no vull que hi parli ningú, no vaig poder negar-m’hi i ho vaig fer amb tota la il·lusió. Vaig dir un parell de coses que van fer riure la gent. Un net i una filla van seguir la mateixa línia, sense haver-nos posat d’acord.

Uns dies més tard, em trobo amb un assistent al funeral i em sorprèn: “que bé que ho vam passar!” Em sorprèn al principi, perquè un funeral és una cosa seriosa, però penso que la Blanca, al Cel, li deu haver dit a en Juan Manuel el que em va dir a mi, en acabar una assemblea de membres de l’Iese: “em fa mal la cara de tant somriure”. I és veritat. En sortir del tanatori, als que vam ser-hi resant per ells, ens feia mal la cara de tant somriure recordant totes les coses bones que havíem viscut amb en Juan Manuel i la Blanca.

Un amic em va enviar un missatge: “se’m va poblant el Cel/de rostres i cors/es va tornant la meva llar/i se m’omple de noms”.

Quina sort que tinc!

 ??  ??

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain