‘Bares, qué lugares’
Travessar les autèntiques portes del Bocaccio a l’exposició del Palau Robert és un estrany déjà-vu i un viatge en el temps per als que alguna vegada van estar entre aquells granats i aquells cortinatges i velluts
Ho cantaven els Gabinete Caligari en un long play del 1986, Al calor del amor en un bar: “Bares, qué lugares / tan gratos para conversar. / No hay como el calor / del amor en un bar”. Portada d’El Hortelano i una de les icones gràfiques i sonores de la movida madrilenya, amb la seva bayonesa i les seves aloses i el cambrer que llegeix l’As amb avidesa... La veritat és que la connexió entre la movida madrilenya i els anys del disseny barceloní, quan l’underground va deixar de ser-ho, és molt més gran del que sembla, amb viatges d’anada i tornada i intercanvis més que interessants. Aquest seria tema d’un altre article, però. Perquè avui veníem a parlar de bars i, molt més en concret, del Bocaccio. Sí, la sala de Muntaner
505, aquell soterrani de color granat i decoració convinguem que modernista.
Fins al 12 d’abril hi ha una exposició nostàlgica i prodigiosa al Palau Robert de Barcelona. L’ha comissariat el periodista Toni Vall, que no hi ha cap dubte que també ha desenvolupat una passió de col·leccionista i que alhora ha publicat un llibre (a Columna en català i a Destino en castellà) titulat Bocaccio: on passava tot, amb pròleg de Pere Gimferrer, ni més ni menys. El llibre són 21 entrevistes actuals a protagonistes que ho van ser de la vida d’aquell local. Jorge i Gonzalo Herralde, Elisenda Nadal i Jesús Ulled, Beatriz de Moura, Oriol Bohigas, Oscar Tusquets, Colita, Román Gubern, Teresa Gimpera, Joan Manuel Serrat, Mónica Randall et alii.
No hi falta Joan de Sagarra, a qui s’atribueix la creació del terme gauche divine per als joves professionals més o menys liberals que al tardofranquisme van trobar en Bocaccio un espai per a les copes, la diversió, el ball, l’aventura i fins i tot la tertúlia política. Curiós, perquè els francesos que ell coneix tan bé parlen de la gauche caviar, ja ens entenem. La paternitat d’això de la gauche divine per Joan de Sagarra sembla, de tota manera, clara.
Tot i això, continuo sense trobar una versió creïble de per què al Bocaccio d’Oriol Regàs (com a autèntic príncep regent d’aquell territori) li va caure una c i si és una simple errata o un acte deliberat i creatiu de pseudorebel·lia. L’autor del Decameró és Boccaccio, no Bocaccio, i això no ho canvia ni Pampinea la exuberante, reina de la primera jornada d’allò que va ser una col·lecció de contes també eròtics de la nostra infantesa.
Ja m’he desviat... Disculpeu-me, però el cas és que encara recordo el conte de ficar el diable a l’infern, perquè el meu pare, que tenia un tarannà liberal, va deixar que llegís el Decameró a una edat molt tendra i quan era clarament incapaç d’entendre’l. En fi, aquí deixo la confessió personal.
Al Bocaccio del carrer Muntaner hi vaig entrar el 1979, o sigui, més a prop de quan va tancar, el 1985, que de quan va obrir, el 1967. I a aquesta discoteca m’hi va portar la universitat o, per ser més exactes, la meva facultat. Hi anaven sovint uns quants filòlegs, i també hi vam acabar anant uns quants alumnes. No crec que en total hi anés més enllà d’una dotzena de vegades, tot i que al meu cercle d’amistats n’hi havia que hi eren més que assidus. A mi llavors em semblava, amb perdó, un local de germans grans granats. Per a mi i d’altres de la meva lleva, eren els anys del primer Zeleste i de la zona del Born: el Berimbau, el Miramelindo, aquell primer Gimlet, per exemple.
Els bars de disseny van ser tota una època de la Barcelona dels vuitanta. I l’estil de tertúlia a dalt i pista de ball a baix, que després Regàs recrearia en altres locals (Up and Down, evidentment), deixava pas a urinaris extravagants i cadires i tamborets impossibles. En aquest apartat, una menció especial per al tamboret amb cadira de ciclista del Nick Havanna, d’un nom inversemblant, Frenesí (diuen que l’actual presidenta del Congrés, Meritxell Batet, va servir copes rere la barra del local de Javier de las Muelas). Potser veníem del Bocaccio, sí, però també del Flash Flash i d’Il Gardinetto. I després van arribar la Zigzag i el Sisisi (llegiuho sense accent, en condicional) de Gabriel Ordeig, i l’Otto Sutz i el KGB, aquella cosa postsoviètica. I el Merbeyé del Tibidabo que va immortalitzar Loquillo. I el Bikini. Més el 33, el Velvet, el Bijou o fins i tot la reforma de les Torres d’Avila, al Poble Espanyol...
Bares, qué lugares... Sens dubte. I travessar ara les autèntiques portes del Bocaccio en l’exposició del Palau Robert, on Toni Vall ha portat al límit del possible la seva enyorança d’un temps que no va viure però sí que reviu, és un estrany déjà-vu i un viatge en el temps per als que alguna vegada van estar entre aquells granats i aquells cortinatges i velluts.
Joan Manuel Serrat continua cantant als seus concerts al costat d’un tamboret del Bocaccio –i a vegades assegut i tot–. I per bé que fa temps que Oriol Regàs no hi és –també va participar en l’impuls inicial de la revista L’Avenç, com en tantes altres coses–, encara hi ha la fotografia que Xavier Miserachs va fer a una Teresa Gimpera a qui vam somiar despullada, amb el logotip del Bocaccio estampat a la pell i aquella expressió entre espantada i divertida, com dient que prou, que la diversió havia estat molta i havia durat bastant.
Em semblava un local de germans grans granats; per a mi eren els anys del primer Zeleste i de la zona del Born
Els bars de disseny, amb els seus urinaris extravagants i tamborets impossibles, van ser una època als vuitanta