L’assignatura pendent
Guanyar, marcar gols, rebre’n un i desplegar un joc reconeixible i moderadament entretingut. El Barça de Quique Setién, sense exageracions, ha aprofitat la treva que li oferia el calendari per donar-se un respir, escapant convenientment d’una crisi que se li tirava a sobre superant primer el Leganés i després el Llevant, dos adversaris que no són potències mundials però que precisament per això haurien provocat el típic drama en cas de donar problemes. Són equips així (i pràcticament tots els altres, de mides grans i petites) els que se li entravessen als blaugrana fora de casa. És aquesta en realitat l’assignatura pendent per a la quals es va reclutar Setién de la manera més matussera que es va poder: canviar-li la cara als seus jugadors lluny del Camp Nou. Aquesta setmana ha de ser reveladora en aquest sentit. Dijous el Barça visita San Mamés i diumenge, el Villamarín. Serà tan atrevit Semedo com ho va ser ahir? Tan vertical Ansu Fati? Tan potables, sense ser ni de bon tros perfectes encara, la pressió col·lectiva en camp contrari i la sortida de la pilota en el propi?
El barcelonisme necessitava passar-ho bé una estona i creix la sensació que en aquest terreny sempre trobarà un aliat en el nou entrenador. Tot i que és obvi que s’ha instal·lat cert esgotament en l’ambient, traduït ahir a la nit en una assistència d’espectadors tirant a regular, la manera d’expressar-se de Setién a les sales de premsa i a les entrevistes agrada perquè transmet idees i missatges que connecten amb el sector més decaigut i torna eufòric el més influenciable i entregat de mena. Després, condició imprescindible, fa falta que les paraules prenguin cos a través de petits canvis que es vegin reflectits sobre la gespa. Això està passant i així és com s’ha de notar la mà d’un nou entrenador.
La setmana ha estat un martiri per als qui necessiten molt més per fingir un orgasme (com s’han mogut els executius del club al mercat d’hivern ha donat per a) deprimir-se; b) indignar-se; c) estripar el carnet; i d) aplaudir, tot i que no conec ningú tret que sigui sospitós que ho hagi fet, però acabar-la diumenge amb una victòria reeixida esmorteeix temptatives de combustió i altres demostracions més o menys sobreactuades de disconformitat. No cal recordar que si el futbol fos una substància psicotròpica ho petaria: facilita com poques els canvis d’ànim sobtats. Només així s’explica que ahir el gol de Trincão exercint de revulsiu de l’Sporting de Braga (ahir li va passar al davant a l’alineació Ricardo Horta), fos celebrat com una obra sensacional, segurament per compensar la commoció cerebral que el seu preu va causar després que el revelessin en un escarit comunicat, com si no mereixés una llarga explicació una
La treva al calendari ha permès un respir al nou Barça de Setién
Les visites a San Mamés i al Villamarín calibraran l’autenticitat de les millores
adquisició d’aquest abast.
El futbol sempre dona per discutir. El Barça ni us ho explico. La victòria contra el Llevant va reivindicar Semedo, va elevar Ansu Fati i va confirmar Setién com un romàntic teòric i pràctic malgrat que corren mals temps per a la lírica (el City de Guardiola està en hores baixes i a Neymar li van ensenyar una targeta groga per fer una lambretta), però hi haurà qui preferirà col·locar el subratllat del partit en el carrusel d’ocasions del Llevant de la segona meitat, en l’evident desorientació de De Jong, massa a prop ara de la porteria contrària, i en l’evident falta de química entre Leo Messi i Griezmann.
Tots aquests dubtes raonables i tota la suavitat amb què es valora la figura de Setién seran posats a prova en els dos pròxims partits. Estaria bé dir que en el futbol d’elit hi ha paciència. Però no n’hi ha. És mentida.