Dibuix tècnic contra gargot alegre
El Camp Nou expressa la voluntat d’entendre’s amb Setién, però des de la prudència preventiva
Hi ha una manera pintoresca de veure els partits del Barça al Camp Nou: remugant. En funció del resultat, el remugament s’inclina cap a la conclusió que més ens convé. Com si fos un contra-Satisfayer pensat per estimular el nostre masoquisme, arriba a diagnòstics dràstics (si es perd), fatalistes (si s’empata) o perdonavides (si es guanya jugant pse-pse). També hi ha culers insubornables que anteposen la militància a la idiosincràsia perepunyetes que tant motiva part de la tribu. Però no tenen tanta visibilitat com els crítics compulsius, que esmercen més energia a detectar el que no funciona (la facilitat amb què els rivals ens continuen arribant amb perill) i comentar ineptituds demostrades o especulatives que no pas a aplaudir les possibles millores de l’equip.
La relació d’aquest sector amb el discurs de Quique Setién és de perplexitat preventiva. Poden comentar el treball en el control de la sortida de pilota però arrufant el nas, especulant sobre la densitat molecular del tupè d’Eder Sarabia, l’obsolescència programada d’Éric Abidal o la indolència d’Arthur. Encara no saben quina etiqueta posar-li a Setién. No han decidit si el veuen com un savi genuí del futbol d’atac o com un d’aquests entusiastes comercials madurs, simpàtics i loquaços que surten a la telebotiga elogiant les virtuts d’una planxa a vapor, un robot de cuina o uns ganivets japonesos. Però no acaben de ser categòrics, potser perquè no volen que, en cas que Setién triomfi, no puguin sumar-se a la rua de l’entusiasme al crit de “Jo ja ho deia”.
En aquesta fase de transició, actuen amb el fre de mà emocional posat. No gosen gaudir plenament de la velocitat primària de pilota que vam veure ahir i els fa pànic sortir de l’armari i cometre l’heretgia d’afirmar que els encanta el talent temerari i l’atreviment imprevisible de Semedo.
I, com sempre, es refugien en el dogma de l’obsessió pel dibuix. Que si 4-3-3, que si 3-4-2-1, que si 3-5-2. Ahir, a més a més, l’atzar numerològic va afegir misteri amb la perfecció parell de la data del partit: 02022020, el capicua perfecte que, durant gairebé tot el partit, afegia el resultat, 2-0, i els dos gols de Fati. Uns gols que si feies una regressió d’urgència, recordaven algunes de les gestes de Stòitxkov en l’equilibri entre determinació, anticipació i velocitat.
Igual que els divorciats escarmentats, que són reticents a equivocar-se, sembla que el públic del Camp Nou actua amb Setién amb un preventiu “Ens estem coneixent”. Hi ha la voluntat que la relació fructifiqui, però tampoc es vol caure en la precipitació apassionada, que tantes vegades ha presagiat decepcions. Hem complicat el futbol i aquest “estar-se coneixent” inclou la recuperació de plaers primaris. Ansu Fati ajuda a subratllar aquest desig d’alegria, tutelat per un Messi imprecís però exuberant a l’hora d’oferir-se com a canalitzador del joc d’atac i la perseverança. I, com a dissonància recorrent, De Jong i Griezmann sacrificats en aquesta fase de transició. Ahir, amb totes les imperfeccions que puguem catalogar amb posat erudit, vam sentir la mena d’aplaudiments que agraden al Camp Nou i vam veure somriures que eren la conseqüència de destensar el rictus de recel i les exigències perepunyetes.