“La fiscalitat no és perquè no hi hagi rics, sinó perquè no hi hagi pobres”
Tinc edat de preocupar-me per qui sostindrà la meva vellesa amb impostos. Soc de Nova Jersey, com The Boss. Un país és el que fan d’ell els seus impostos. Jo els pago per solidaritat, però he demostrat que la majoria tributa perquè no els pesquin. Participo en la 27a Trobada de l’Institut d’Economia de Barcelona
Per a què serveixen els impostos? Jo crec que la pregunta que ensenya més és per a què haurien de servir. Per a què haurien de servir? Els impostos no són perquè no hi hagi rics, sinó perquè no hi hagi pobres. Doncs aquesta és una gran diferència. Enorme. A mi no em preocupa que hi hagi molts rics mentre paguin prou impostos perquè no hi hagi pobres. Aquesta és la qüestió. I la solució és un sistema tributari eficient.
Què aconsella al Departament del Tresor dels EUA, a l’OCDE i al Banc Mundial?
Els he ajudat a dissenyar sistemes fiscals prou eficients per proveir de recursos el seu Estat de benestar: sanitat, educació, infraestructures, subsidis... Fins que tots els ciutadans tinguin cobertes les seves necessitats bàsiques.
Els impostos no han de servir també per reduir la desigualtat?
Miri, jo soc expert en impostos. Després, que vinguin filòsofs, sociòlegs, ideòlegs i polítics a debatre si l’objectiu de l’Estat ha de ser aquest. Però aquesta també seria una altra fiscalitat.
Ells decideixen si volen més igualtat o només menys pobresa, i els votem o no?
Sí, però no dubti mai del poder dels impostos per modificar la cultura, el caràcter i la vida de la gent i fins i tot la mort... Són poderosos.
Pagar per poder testar: aquí es qüestiona l’impost sobre les herències.
I aquest impost és tan poderós que influeix en el moment de la defunció dels testadors.
Es moren abans o després per pagar menys? Es tracta d’una resposta extrema de conducta sensible a una política fiscal. I vaig guanyar un IgNobel per demostrar-la. Creiem que els més grans o més malalts es mentalitzen respecte als impostos i això influeix en la seva voluntat de sobreviure. Les estadístiques ho testifiquen.
Els impostos decideixen la vida i la mort, doncs, i no és una frase feta.
La història de la fiscalitat és plena d’altres exemples del poder del fisc. L’arquitectura d’un país depèn de la seva fiscalitat. A Anglaterra, per exemple, no són rares les finestres just a les cantonades dels edificis.
Suposo que per aprofitar la llum.
Per no pagar l’impost de finestres. A l’Anglaterra del XVII, es va començar a fer pagar un impost per les cases: com més grans, més alt.
La progressivitat és progressista?
En principi, sí. Redistribueix la riquesa d’un país. Però al segle XVI el recaptat només era per a la cort. El rei va ordenar un impost per cada llar de foc, perquè les cases grans en tenien més; però els propietaris van començar a tapar-les i enganyar el recaptador per no pagar-lo. I llavors van taxar les finestres...
...Que no es poden amagar.
Per això, els arquitectes van començar a construir edificis amb una sola finestra a la cantonada, que servia per a dues habitacions.
Jo pensava que això era típic anglès.
El que era típic eren els seus impostos.
A partir de quin percentatge un impost esdevé confiscatori?
Aquest tampoc no és el problema fiscal clau. Als EUA, durant els anys cinquanta i seixanta els més rics van arribar a pagar més del 90% dels seus ingressos anuals i la república no es va enfonsar per això.
Què ens ensenya això?
Que podríem apujar molt més els impostos i no passaria res irremeiable.
Hi hauria menys rics, llavors?
Hi hauria més incentius per no pagar impostos als EUA. El raonable és trobar aquell percentatge que assegura l’Estat de benestar de tots sense desincentivar l’esforç dels que aconsegueixen generar més riquesa, perquè amb ella pagarien també més impostos.
Com menys impostos, més esforç per generar riquesa?
Si vol una dada, als EUA els més rics avui paguen menys que a l’Àfrica. Tenim molt marge encara per apujar la pressió fiscal sense desincentivar l’esforç productiu.
I la corba de Laffer i el punt en què com més impostos, menys recaptació?
Aquest punt existeix, en efecte. Però als EUA n’estem molt lluny encara. Podríem apujar més els impostos i recaptar més també.
I a Espanya i la Unió Europea?
Per començar, els recordaria que per recaptar més no n’hi ha prou amb tenir els vots i el poder per legislar i ordenar més impostos; també cal dotar l’autoritat fiscal dels recursos per ser més eficient recaptant. I com més els apuges i més vols recaptar, més recursos has de destinar també a recaptar-los.
Si apuges molt els impostos, incentives també l’evasió a paradisos fiscals?
I llavors, o ets un paradís fiscal o ets prou poderós per evitar que els teus contribuents evadeixin a un paradís fiscal.
Els EUA són prou poderosos; Espanya, no n’estic tan segur, i la UE no ho és encara.
Els Estats Units van convertir aquesta força en efectiva el 2010 amb la Fatca (Foreign Account Tax Compliance Act), que obliga un país que rebi diners evadits del fisc nord-americà a avisar-lo i declarar-ho.
I si aquell país no l’avisa?
Els Estats Units imposen una taxa a cada transacció amb aquell país, i li asseguro que ningú no vol que li succeeixi això.