Pelegrins cap a l’infern
Fins a 180.000 etíops van arribar el 2019 a la costa del Iemen en guerra per travessar-lo en direcció a l’Aràbia Saudita. El nombre dels que intenten arribar al país de la Meca és superior al dels migrants que volen arribar a Europa
Els seus cossos fràgils semblen a punt de desplomar-se. Alguns tenen ferides de bala sense cicatritzar, un mapa de fuetades a l’esquena i les costelles marcades per la fam. D’altres es recolzen en bastons, porten les mans cobertes de benes ensangonades o tenen els turmells lacerats pel frec de les cadenes. Tots, al pati del centre d’acolliment temporal a Addis Abeba, capital d’Etiòpia, estan plens de cicatrius que glacen la sang i, tot i això, el que més devasta són les seves mirades. Mirades buides, tristes, perdudes, trasbalsades, estabornides. Mirades angoixades, afligides, desesperades.
Mirades trencades de migrants invisibles com Mohammud Siraj. Amb tot just 19 anys, Siraj avança amb passos curts, abrigat per un dolor agut, i quan rememora el seu viatge infernal fixa els ulls a la paret i allarga les pauses, com si necessités temps per assumir el patiment. “Si em penedeixo d’haver-ho intentat? Esclar que em penedeixo”. A mitjans de l’any passat, Siraj, orfe de pare i fill gran en una família de l’Etiòpia rural, extremament humil, va voler canviar la vida dels seus i va veure una oportunitat a l’Aràbia Saudita, país musulmà com ell, però ric. Va iniciar el viatge. Aquell dia es va convertir en un de les desenes de milers de protagonistes de la pitjor i més desconeguda ruta migratòria de sud a nord del món.
Cada any, 180.000 persones —un 90% etíops de regions empobrides— travessen els deserts de Djibuti o Somàlia, solquen el mar Roig en pasteres inestables i arriben a les costes del Iemen, un país en guerra oberta, per arribar a l’Aràbia Saudita. La xifra anual supera la dels 123.920 migrants i demandants d’asil que, segons l’Organització Internacional per a les Migracions (OIM), van arribar a Europa l’any passat. No hi ha cap ruta més perillosa.
A més d’assumir el risc de passar per territoris en conflicte, durant el viatge cap al país de la Meca els migrants etíops pateixen segrestos, tortures i violacions per part de traficants sense escrúpols i la situació no millora quan arriben a la frontera saudita, un dels pocs països del planeta que no ha firmat la convenció 1951 de les Nacions Unides i, per tant, no reconeix l’estatus de refugiat. A la frontera, els atemptats als drets humans són constants: tots els migrants entrevistats per aquest diari van acusar els guàrdies fronterers saudites de disparar a matar i de detenir migrants en massa per amuntegar-los en condicions infrahumanes en presons saudites on, amb prou feines, reben menjar i són maltractats en cel·les sense la més mínima mesura higiènica, envoltats de rates i amb constants brots de còlera, tuberculosi o disenteria. Siraj es regira d’una esgarrifança en recordar aquests forats. Abans de ser enviat “a l’infern” de la presó de Djizan, va ser tancat per oficials saudites durant setmanes en un contenidor metàl·lic amb vint persones. “Hi feia tanta calor que no podíem respirar, amb prou feines ens donaven menjar i quan demanàvem que s’apiadessin de nosaltres ens pegaven. Havíem de dormir sobre els nostres propis orins i excrements”.
La ruta comparteix dosi d’abús amb altres vies migratòries a la Mediterrània o l’Amèrica Central, però suma desprotecció fins al final. Perquè si sobreviuen al desert, al mar embravit, a la guerra, a les màfies o a les terribles presons saudites i les tortures, encara han de suportar el rebuig del mateix Govern etíop, liderat pel primer ministre i últim Nobel de la Pau, Abiy Ahmed, que els rep com a despulles incòmodes. Cada mes, Etiòpia repatria en secret 10.000 etíops des de l’Aràbia Saudita, que el 2017 va iniciar una campanya sistemàtica de deportacions de migrants irregulars. Des d’aleshores, més de 320.000 han estat enviats de tornada. A més, passa amb nocturnitat i diverses vegades per setmana, quan avions provinents de Riad aterren en un hangar comercial en una cantonada de l’aeroport de Bole, a Addis Abeba, i descarreguen centenars de migrants en condicions deplorables.
En trepitjar terra i en tot just tres hores, els passatgers són registrats per l’OIM i atesos per Metges sense Fronteres, que selecciona d’entre les 300 a 400 persones que baixen de cada aparell, la desena en pitjor estat per brindar-los atenció mèdica i psicològica durant uns dies. La resta, desposseïts de les seves pertinences en territori saudita, són empesos al carrer per les autoritats etíops. Sense diners ni suport malgrat el trauma gravat a la pell. MSF denuncia que entre ells hi ha, cada setmana, una mitjana de 94 de menors, alguns de només nou anys. Una psicòloga de l’organització descriu la seva extrema vulnerabilitat. “La majoria de nens estan confosos quan arriben. No saben on són ni on anar, i molts no han estat mai abans a Addis. Arriben famolencs, sovint sense roba d’abric o ni tan sols sabates”.
La por i la desesperació també desconcerta els adults. Molts, malgrat estar en condicions físiques i psicològiques lamentables, no volen ser traslladats a hospitals o al centre d’acolliment perquè vol dir abandonar el grup i quedar-se sols, sense manera de comunicar-se amb els seus únics companys. Alguns, com Amin Omar, no tenen alternativa. Té 25 anys i cada vegada que fa un pas recolzat en un bastó ofega una
EN PÈSSIMES CONDICIONS
Cada mes Etiòpia repatria en secret 10.000 migrants deportats per Riad
LA FRONTERA SAUDITA
“El terra era ple de cadàvers; ens vam esperar a la nit, però els guàrdies van disparar”
ganyota de dolor per culpa de tres ferides de bala. A l’explicar el seu viatge, comença pels seus somnis: era agricultor i, com que l’escassetat de pluges va truncar les collites i la fam assetjava, va decidir buscar un futur a l’Aràbia Saudita. No havia sortit mai de la seva vila i no es va plantejar cap altra opció. “Europa? No sabia què era Europa ni com s’hi podia arribar, però tenia coneguts que havien anat a Aràbia”. La ferida al seu maluc avisa que el final de la història no va ser com esperava. Va escollir la ruta somali i la mort es va presentar aviat, al golf d’Aden. “Érem uns 150 a cada barca, apinyats com a cabres i si et movies et pegaven amb un fuet o pals. L’embarcació que era davant va bolcar. Va venir una onada i plas! Tots cridaven, però no podíem fer-hi res. Simplement els vam deixar enrere”.
Els traficants cobren entre 700 i 2.000 dòlars per portar els seus clients etíops a la costa, travessar el mar Roig i el territori iemenita fins a la frontera saudita. Però a la platja del Iemen comença un altre negoci: el dels harami. Omar arrufa les celles en pronunciarne el nom. “Bad people”, xiuxiueja. Grups mixtos d’homes armats iemenites i etíops de les tres principals ètnies —oromo, amhara i tigray— esperen l’arribada de migrants a la sorra per segrestar-los en massa i portar-los en camions a granges apartades que es converteixen en sales del terror. Els bergants en retenen centenars i els torturen amb fuetades, talls a les extremitats, vessant-los plàstic fos a la pell o penjant-los del sostre lligats pels peus per obligar-los a trucar als seus familiars i demanar un rescat. Sovint les famílies no tenen diners i han d’acumular la quantitat necessària durant mesos després de vendre animals o terres.
El negoci és tan lucratiu i la impunitat està tan estesa que les màfies s’han multiplicat i no és estrany que els migrants siguin segrestats més d’una vegada per grups diferents durant el seu pas pel Iemen. Per això quan s’acosta a la frontera saudita Omar va pensar que estava fora de perill.
Aviat va comprovar que no. “El terra era ple de cadàvers sense enterrar. Vam esperar que es fes de nit per passar però els guàrdies fronterers ens van veure. Van disparar. No sé quants del meu grup van morir, a mi em van tocar tres vegades. La primera bala em va entrar pel maluc i em vaig desmaiar”.
Tot i que la gran majoria de migrants són homes, també ho intenten algunes dones. A més d’exposar-se als mateixos perills que ells, se’ls afegeixen violacions sistemàtiques. Yasmin Feshora té 18 anys i és una noia bonica i elegant. Vesteix una túnica verda, sandàlies blanques i al cap hi porta lligat un mocador granat. També és rebel. Es va barallar amb el seu marit —“No era un bon home”— i va pensar que es podria guanyar la vida com a empleada de la llar d’una família saudita.
Va fugir. Del seu viatge recorda setmanes d’espera a la costa, un segrest al Iemen i trets a la frontera saudita. També una presó immunda, on va veure agonitzar nois amb fractures obertes i va escoltar com cada nit els carcellers violaven algunes de les 300 dones de la seva secció. “Algunes estaven embarassades per atacs anteriors durant la ruta”. Feshora puntualitza que a ella no la van violar perquè és cristiana i el seu déu la va ajudar. Tot i que ningú no l’hi pregunta, subratlla insistentment que ella no va patir i aporta l’explicació: “És un miracle”.
En somiar amb el futur, Yasmin Feshora diu que no sap què farà perquè ja no confia en els homes. En cap. Diu que treballarà al mercat i que si en el futur trobés un bon noi, una bona persona, potser li agradaria tenir-hi quatre fills. Però qui sap. En acabar, diu que dona gràcies a déu per portar-li sort durant la ruta, però demana, sisplau, que no li fotografiïn la cara.