L’art de mirar la vida a través de la finestra
Els creadors van mirar a l’exterior com el veïnat ho fa ara
Mai com aquests dies les finestres i balcons no havien tingut tant protagonisme. Són els ulls amb què sortim al món, compartim els aplaudiments als sanitaris, la música dels veïns o escoltem el cant dels ocells. El voyeurisme s’ha convertit en una forma de comunicació acceptada que ens aparta de la solitud perquè ens connecta amb el món exterior. No és estrany que al llarg dels temps els artistes també hagin tingut aquesta mateixa necessitat i siguin tantes les obres amb la finestra com a element central.
Quan Salvador Dalí visitava de jove els seus parents de Barcelona, els Serraclara, amb pis a la ronda Universitat, quedava sorprès de la visió que tenien des de la galeria coberta del menjador. Explica en un dietari juvenil que la seva cosina li explicava la vida dels veïns quan al capvespre primaveral obrien els balcons i amb els llums encesos s’endevinaven les seves activitats. Aquella imatge quedaria reflectida a Le
Voyeur, on es transforma en un avi assegut en una butaca al costat de la finestra. Aquesta mirada a l’exterior tindria més endavant translació a una de les seves obres més populars, Noia a la finestra, on apareix la seva germana al costat de la finestra de la casa d’estiueig a Cadaqués.
L’arquitecte del Renaixement
Leon Battista Alberti va dir que un quadre “és una finestra oberta a través de la qual puc mirar la història”. I Leonardo Da Vinci va avançar que “hi ha perspectiva allà on el quadre es transforma, d’alguna manera, en una finestra”. Per això no sorprèn que el 2013 a Lugano (Suïssa) es fes una exposició titulada Finestres del Renaixement als nostres dies. Dürer,
Monet, Magritte..., on es van recopilar fins a 150 obres.
La iconografia sobre la finestra procedeix sobretot del Renaixement, i en especial dels pintors flamencs i toscans. Filipo Lippi, Botticelli, Fra Angelico o Van der Weyden presenten la Mare de Déu al costat del marc d’una finestra. També en obres de Vermeer apareixen dones pensatives al costat de la finestra, sense que es vegi l’exterior.
D’un element de decoració la finestra passarà aviat a ser objecte de meditació o desig. Ho apunta ja Murillo a Dones a la finestra. Però serà sobretot al segle XIX quan aconsegueix aquesta dimensió. Un exponent és Dona a la finestra
(1822), de Friedrich Caspar David. En aquell triple joc de dona, finestra i món exterior, l’espai intern apareix gairebé buit i agafa protagonisme la dona que observa.
Aquesta presència de la figura femenina a prop d’una finestra, d’esquena, ha estat interpretat com una
metàfora de l’ideal femení de l’època: estat d’innocència sexual, signe de contenció, espai interior domèstic davant l’exterior violent i confús. En el Romanticisme, aquesta figura d’esquena expressa, a més, anhel per la natura.
Com va assenyalar la professora M. Dolores Bastida, “s’associava aquest tipus de dona amb alguna activitat intel·lectual: pensar, llegir, o potser recrear-se amb certes fantasies de caràcter social o sexual”. I sovint aquesta imatge es transformava també en una metàfora de l’avorriment.
No és fins al segle XX que aquestes finestres s’obren completament. I donen presència també als homes, des de Caillebotte a Chagall. Però la fascinació es manté viva. Un dels seus màxims exponents és Edward Hopper, que ofereix una reflexió hiperrealista sobre la solitud i la fredor del món exterior gairebé sempre a través de les finestres. Un altre pintor contemporani, el canadenc Shaun Downey, ha recuperat la figura de la dona solitària que mira rere les cortines o amb prismàtics a través de la finestra.
Totes les activitats artístiques han girat la seva mirada cap als finestrals que s’obren a la vida. Des de la mítica pel·lícula La finestra indiscreta d’Alfred Hitchcock fins a l’adaptació d’una novel·la que James Ivory va fer a Una habitació amb vista. Més recentment el novel·lista Daniel Mallory tornava al thriller amb un supervendes des de la posició del voyeur a La dona a la finestra, també adaptat al cinema. La finestra, com a terme estrictament descriptiu o simbòlic, apareix de manera intermitent als títols del pop, la cançó o el rock. Però no al blues o el jazz, explica Esteban Linés. Se n’emporta la palma la bonica i intensa Les fenêtres, de Jacques Brel. De vegades la menció és merament circumstancial, com a la refrescant She came in through the bathroom window, composta per Paul McCartney. Bono esmenta la finestra amb més intenció que els Beatles en la turmentada I threw a brick through a window, mentre que Joni Mitchell a Moon at the window la cita com a via que condueix a l’esperança i l’emblemàtica The Jam cantava a Life from a window sobre la vida quotidiana i sentimental.
A l’art la finestra ha passat de ser un element decoratiu a reflectir el desig d’obrir-se a l’exterior