El viatge de Podem al constitucionalisme
Iglesias fixa els drets socials com a fonament per als grans pactes
El vicepresident Pablo Iglesias ha establert el seu propi marc discursiu per a un eventual gran pacte d’Estat que redefineixi, com va dir la ministra portaveu, María Jesús Montero, l’Espanya que volem per als pròxims anys. I aquest marc és “el constitucionalisme social, com a mínim comú denominador” per a qualsevol acord de país. L’heretge recita avui els textos sagrats. La idea de Montero l’expressava el president Pedro Sánchez durant el ple del Congrés de dijous: Espanya traurà recursos de les generacions venidores per pal·liar la devastació econòmica i social de la crisi sanitària, s’endeutarà i carregarà aquest deute els ciutadans del futur; per tant, té el deure de lliurar-los un país que hagi fixat els fonaments de les grans transformacions que el segle ofereix, en termes de robotització de l’economia, digitalització de la vida i canvi climàtic. I Iglesias, que les últimes setmanes ha fet crispar els nervis a sectors conservadors, neoliberals i reaccionaris simplement reproduint en un tuit l’article 128 de la Constitució, vol que aquests eventuals consensos descansin sobre la protecció de drets socials que conté la Constitució, i que el vicepresident atribueix a l’actitud pugnaç del PCE durant la transició.
Tot i que és cert que des del mateix dia del naixement de Podem Iglesias avançava que la política real que aspiraven a practicar –la del ser ,noladel’ haver de ser– els obligaria a “cavalcar contradiccions”, i que el nou partit fugiria de l’habitual prèdica de l’ortodòxia de les esquerres postcomunistes, el viatge de Podem des de l’embrionària impugnació dels pactes de la transició fins al pertret constitucional actual provoca vertigen. Però no va començar amb la seva entrada al Govern central, i aquesta singladura, dibuixada sobre el mapa polític, no només parla de la progressió –de la deriva, la maduració, la renúncia i l’envelliment (ratlleu el que no toqui)– de Podem, sinó també de la convulsió en què ha viscut la política del país després de la brutal crisi del 2008 i l’erosió de la cohesió social per les immisericordioses conseqüències econòmiques per a les classes mitjanes i populars.
El dissabte 23 de març del 2019 –se n’acaba de complir un any, que sembla un segle– Pablo Iglesias reapareixia per a la campanya electoral de l’abril, després d’una baixa de paternitat, a la seva plaça talismà del museu Reina Sofia amb una rèplica de la Constitució a la mà, i llegia alguns dels articles que recullen els principals drets socials reconeguts per la Carta Magna. El gest va passar gairebé inadvertit, ja que d’aquella reaparició –la primera després de l’escissió del sector errejonista i amb el partit al caire de l’ensorrament– va copar titulars un mea culpa mai vist abans en la política espanyola: “Hem causat vergonya aliena”, va etzibar el sorprès auditori respecte a l’estès caïnisme a la casa lila, i va exhortar els seus seguidors ser incompassius: “No us conformeu amb el que som”.
El mateix partit que el 2015 havia fet servir un facsímil del catàleg d’Ikea –expressió acabada del nou país al qual parlaven quan els liles es dirigien a les estrelles– repartia, l’abril del 2019, tot just quatre anys després, un programa que reproduïa forma i contingut de la Constitució Espanyola. El viatge odisseic, per acabar arribant a l’Ítaca constitucional, d’una formació que va néixer amb el propòsit declarat d’un nou pacte constitucional. Podem venia per “trencar els cadenats” del text constitucional que en 40 anys havia estat incapaç d’arbitrar cap més reforma que la signatura sobtada i noctàmbula d’una costosa rehipoteca del país retocant l’article 135 per fer-ne una reassegurança del morós espanyol davant tercers.
Podem naixia per impugnar el PSOE, convertit, com tota la socialdemocràcia europea, a l’ortodòxia neoliberal sota els auspicis de Tony Blair, i per sotmetre no tant les idees com la praxi d’IU a una profunda actualització pragmàtica. Es va aliar amb IU al cap d’un any i mig de néixer i governa amb el PSOE quatre anys després sense despentinarse. La capacitat de Podem per readaptar el seu full de ruta a l’entorn immediat segur que és part de la recepta de la seva exitosa porfídia per no morir, malgrat les moltes vegades que els forenses han volgut aixecar acta del cadàver, però també irrita i neguiteja els estómacs polítics desacostumats al vertigen de muntanya russa en què s’ha convertit el present.
El moviment de Podem en l’arrencada del 2019 cap al constitucionalisme va ser vertiginós i es va dur a terme en tot just quatre mesos. Va ser una resposta a una transformació profunda de l’escenari polític. La Constitució, en la seva interpretació més rígida –que és la que beneeix el Tribunal Constitucional des de més o menys el canvi de segle, i que en la seva ultraortodòxia és antitètica a la d’aquella mateixa magistratura durant les dues dècades anteriors, quan la seva jurisprudència acostumava a eixamplar el text–, es va convertir en el parapet conservador espanyol davant les convulsions socials i polítiques, però, sobretot, les tensions territorials. La sentència contra l’Estatut va se rel reclam de l’ anomenat“constitucionalisme ”, que va reunir el Partit Popular, Ciutadans i bona part del vell PSOE. Però la irrupció de Vox a Andalusia, el desembre del 2018, va empènyer aquest conglomerat immobilista (en termes constitucionals) cap a la dreta: tot just dos mesos després, el líder del PSOE era acusat de fellonia per voler dialogar amb independentistes catalans. L’eix polític espanyol es va desplaçar cap a la dreta i la Constitució va deixar de ser l’argument del centredreta perquè la nostàlgia del nou artefacte polític de Santiago A basc alt é una ferum p re constitucional. Allà comença Pode mels eu gir, reivindica la memòria del PC Ei s’ amarra als drets socials reconeguts perla Carta Magna com a “bases materials de la democràcia”.
Els jueus tenen dos textos sagrats: la Torà és el dictat de les regles i el Talmud reprodueix els debats rabínics entorn d’aquestes. Aquests dies un dels magistrats del Constitucional que va impugnar l’Estatut de Catalunya, Manuel Aragonés, reprenia Iglesias –sense esmentar-lo– des de la premsa madrilenya per l’heretgia d’haver citat l’article 128 de la Constitució –que parla de la submissió de tota la riquesa del país, al marge de la seva titularitat, a l’interès general– i provava que la batalla venidora serà una lluita per la interpretació dels textos sagrats.
Podem va néixer per impugnar la Torà i avui està cridat a ser escriba del Talmud.
PACTES DE LA MONCLOA Iglesias considera que “el constitucionalisme social” ha de ser la base de nous consensos
CANVI DE MARC Del 2015 al 2019 Podem va passar d’un programa facsímil del catàleg d’Ikea al de la Carta Magna
L’EIX POLÍTIC Els liles van començar la seva reivindicació constitucional després de la irrupció de Vox
ELS INTÈRPRETS El gir restaura el paper del PCE i inicia la lluita per la interpretació del text constitucional