Entrevista a Agustín Fuentes
Agustín Fuentes, antropòleg nord-americà, autor de ‘La chispa creativa’
Agustín Fuentes, nordamericà, 53 anys, fill de madrileny i novaiorquesa, és antropòleg i primatòleg, imparteix classes a la Universitat de Notre Dame (EUA). Ha escrit La chispa creativa. Cómo la imaginación nos hizo humanos (Ariel), del qual retenim: “Els homes estem fets per sobreviure”.
Pronostica la desaparició, durant un any, d’encaixades, abraçades i petons. Hi ha societats –com la japonesa– que semblen fetes a mida per a això. Però i els mediterranis?
El món mediterrani és molt social. La interacció cara a cara és bàsica, incloent-hi tocar-se. Canviar això costarà. Físicament i psicològicament. I al principi fins i tot resultarà molt incòmode. Però ho podem aconseguir! I no perquè ho digui jo: n’hi ha moltes evidències. Es tracta de canviar la manera d’interactuar.
Ja, adeu a la barra del bar... Espanya és l’exemple perfecte. La gent surt i pren canyes amb els amics. Com funcionarà, això, amb dos metres de separació? Però trobarem maneres que la distància física no suposi distància social. Trobarem altres maneres d’interactuar.
Ja, i un casament? O els Sanfermines? Tornaran al seu format? Els pròxims dotze mesos no. No queda altre remei. D’aquí deu anys, el 2030, el que canviarà és el ritme de la vida quotidiana, perquè hi haurà rebrots i potser confinaments de poques setmanes, i ens tornarem a recloure.
No ens deprimeixi...
No! D’aquí dos anys tindrem una vacuna i una immunitat més gran. La comunicació cara a cara tornarà, això segur, però de tan en tant tocarà reprendre la distància social. I això és el que hem d’aprendre a fer.
Què la fa diferent de tantes altres pandèmies?
La gran diferència, i no és cap minúcia, és que és un virus molt fort i resistent i fàcil de transmetre. Si combines això amb la globalització dels viatges i les grans densitats. Quanta gent vivia a Barcelona fa un segle?
No arriba a un 20%. Però hi ha una altra gran diferència: la tecnologia i la infraestructura social que ens permeten desenvolupar l’habilitat de socialitzar. Som més flexibles.
Bona notícia...
I en el passat, si no anaves a treballar físicament, adeu al sou. No podies comprar pa. Ara, almenys, tenim el pa segur durant uns mesos.
Ha advertit que la solitud provocarà malalties, i moltes. Vet aquí un risc latent.
Tornem a la comparació entre el Japó i Espanya. Allà l’individu queda supeditat al grup i segueix les directrius amb facilitat. A Espanya, un mes enclaustrats, fins i tot els nens, el confinament va en contra de la tradició. I provocarà més malalties de tota mena i una pèrdua d’identitat social.
Què cal fer, llavors? Continuar socialitzant! Utilitzar les xarxes, sortir als balcons, elevar la veu... Fins fa poc a Barcelona era impossible no ser social. Ara cal prendre el ser social com una obligació. Esclar que es pot aconseguir!
I com queda, el sexe ?
Als EUA n’hi ha molts estudiant això i tenim dos corrents. Els que creuen que d’aquí vuit mesos hi haurà un boom de natalitat i els que creuen que hi haurà un boom de divorcis. Jo diria que hi haurà el mateix nombre de criatures i el mateix de nombre divorcis. La gent comprendrà que cal continuar endavant, per bé que la connectivitat social en el sexe serà més complicada pels temors dels contagis.
Conclusió?
El que canviarà és la manera de flirtejar. Coses poderoses com una primera salutació o contacte provocaran dubtes, però trobarem alternatives, com la manera de mirar-nos o de somriure, certs gestos corporals. No crec que puguis convèncer els éssers humans que no mantinguin relacions sexuals.
S’admetrà com a sexe alguna cosa que no impliqui contacte? Sens dubte, hi haurà més relacions sexuals per vídeo, ja ho estem veient. El concepte del que entenem com a sexe serà més ampli. I en aquest terreny de joc les cultures mediterrànies tenen avantatge sobre les altres, perquè tenen més maneres de flirtejar, seduir i picar l’ullet que altres cultures. Aquí Espanya guanya el Japó!
Són els governs els indicats per guiar-nos en el tracte quotidià amb les altres?
Segons si les guies són positives o no. Si són draconianes però correctes, com les d’Espanya, sí, però si són com les dels Estats Units, no. Estic segur que als Estats Units d’aquí dos mesos tocarà tornar al confinament. A llarg termini la resposta és no. Els governs no ens poden dir com ens hem de relacionar.
El pitjor d’aquests mesos? Quan s’acabi el confinament i vegis el teu gran amic però no el puguis abraçar. I quan apreciem l’impacte econòmic. Serà molt dur, mentalment.
Copio el col·lega Riba. Homer Simpson pot canviar?
En Homer no canviarà, però la Lisa pot ser que sí. Molta gent tindrà molts, molts problemes, però hi
UNA ALTRA SEXUALITAT “Els mediterranis ho tenen més bé perquè tenen més maneres de seduir i flirtejar”
SOCIALITZAR, UN IMPERATIU “A Barcelona fa un any era impossible no socialitzar; ara és una obligació”
NO VE UNA REVOLUCIÓ “Els nostres costums no han de canviar al 100%; n’hi ha prou que ho facin un 3%”
haurà prou canvi. Miri la pol·lució. No continuarem en aquest nivell, esclar, perquè la gent tornarà a viatjar però menys. I si canviem un 3%? Les nostres vides socials no han de canviar al 100%, només cal un 3%...
Què li agradaria afegir?
El virus no és un fet biològic; és polític, econòmic, social. L’única raó per la qual un microbi ha pogut tenir tanta importància és per com és la nostra societat.
Ens aterreix la mort com mai en la història?
No és més por de la mort, sinó la dependència global de les economies i l’efecte cascada. Un cafè a Barcelona abans tancava un mes i reobria, però ara entren en joc fons d’inversió; res ja no és local i hem perdut resiliència a favor de tenir més diners. Són l’economia i la política, les que ens fan més dèbils.