Autogestió, pau i violència
Perdem la fe en els governs i els epidemiòlegs. Les protestes i les demandes ja han començat. Perillen les jerarquies democràtiques
Quan vaig veure caure el mur de Berlín vaig pensar que el segle XX acabava aquell 9 de novembre del 1989. Anys després, quan vaig veure caure les torres bessones de Nova York vaig pensar que el segle XXI començava aquell dia, l’11 de setembre del 2001. Ara que escric aquesta columna un divendres a la tarda en una redacció buida d’un pis buit d’una torre buida, crec que tots tenim clar que una cosa nova està començant i que és possible que aviat dividirem el temps entre un abans i un després del coronavirus.
Molts de vostès es preguntaran com hem arribat fins aquí o, el que és el mateix, si sabíem el que fèiem la nit del 31 de desembre del 2019 quan vam saludar el nou any sobre la notícia que un virus havia començat a propagar-se des d’orient.
Aquella Nit de Cap d’Any la majoria de nosaltres teníem el progrés a l’abast de la mà. Obeíem els experts en política, economia, ciència i tecnologia. Estàvem sans i teníem un telèfon intel·ligent al palmell de la mà. Érem supervivents de crisis econòmiques i migratòries, del terrorisme i la demagògia. Europa ens salvaria del caïnisme per sempre. Havíem comprès que els nacionalismes no eren més que lluites de poder entre elits conservadores.
Els nostres grans reptes eren salvar el planeta i corregir les enormes desigualtats socials del neoliberalisme. El futur era indeterminat però, encara així, molts de nosaltres érem optimistes. Crèiem que teníem la cultura, la raó i el coneixement de la nostra banda. Ocupàvem el centre, encarnàvem el sentit comú del progrés i denunciàvem els extremistes, els incapaços, els Trumps i Maduros del món.
Però ara que el pànic s’assenta i el futur sembla arruïnat, ara que assenyalem els qui se salten el confinament, que denunciem i jutgem, ara que publicitem més que mai que bons que som, els pastissos i els exercicis que fem a casa, sembla obvi que hem estat ciutadans de la manipulació.
I jo em pregunto què farem ara, quan ens adonem de tot això. Ens passarem al bàndol dels bàrbars quan entenguem com hem arribat fins aquí?
Anem camí de sotmetre’ns voluntàriament a sistemes de vigilància propis de règims totalitaris, d’acceptar carnets de salut que ens dividiran entre sans i malalts, entre aptes i no aptes, segregacions bàrbares que van delmar les societats europees a mitjans del segle passat i que encara continuen fent-ho en bona part dels Balcans i a la conca del Donbass.
Els nostres governants es conjuren perquè això no passi, perquè les nostres democràcies encara siguin justes i deliberatives. Tot i que s’equivoquin perquè no en saben prou, sembla que estan fent tot el possible per salvar-nos del virus.
Tot i així, els mateixos que ara ens curen i prometen donar-nos de menjar quan perdem la feina i ens rebaixin els sous encara més són els que van retallar la sanitat i l’educació públiques, els que deien que els nostres impostos, malgrat ser entre els més alts del món, no eren suficients.
Si estirem aquest raonament no ens costarà gaire de qüestionar la jerarquia
El pessimisme que ens envolta és el millor garant de la pau perquè les guerres les fan els optimistes
democràtica. Ja no és tolerable. Fa temps que va deixar de garantir la igualtat. Tornarem a denunciar, com vam fer el 2008, els que prosperen sense fer res, els banquers i especuladors, els brokers, els traders i els polítics corruptes que els serveixen a ells abans que al poble. A mesura que aprofundim en aquestes idees ens allunyarem del centre i abandonarem l’Estat. Potser ja ho estem fent. Potser no estem perdent la fe en els governs i els epidemiòlegs? Ja han començat les protestes i les demandes contra ells a Espanya, Alemanya, Austria, França...
Fa anys que els millors politòlegs analitzen aquesta divergència. Janson Brennan, de Georgetown, per exemple, al seu llibre Contra la democracia (Deusto) planteja com els votants migren del centre a la perifèria.
A partir de la caiguda del mur de Berlín, les democràcies liberals van robar espai als totalitarismes. A poc a poc, tot i això, els extrems han anat niant al cor de moltes persones a qui diem populistes.
L’autogestió també cotitza a l’alça. Qui no s’ha saltat el confinament més d’una vegada? Som adults, sabem el que fem. No necessitem que l’Estat ens digui el que està bé i el que està malament.
Les pressió populista crea violència però també ho fa la pressió econòmica. Tornen a cremar les banlieues de París i el sistema continua sense saber com apagar aquests focs de la discriminació i la segregació que ell mateix propaga.
Em sap greu el pessimisme, però el millor d’aquesta visió vírica del present és que ens garanteix la pau. Les guerres acostumen a proclamar-se des de púlpits plens d’optimisme, força econòmica i convicció ideològica, mentre que la pau sol necessitar pessimisme, crisi, esgotament i derrota. Ho explica molt bé l’historiador Geoffrey Blainey a l’assaig The causes of war (Simon and Shuster).
La pandèmia igualarà les nacions. La Xina, els Estats Units i Europa quedaran igual de tocats. La recuperació serà un calvari per a tothom. Així funciona la globalització, se’ns diu interdependència, i durant el futur previsible ningú no tindrà prou força per trencar-la.
L’equilibri del terror va mantenir la pau durant la guerra freda i continuarà fent-ho ara. S’imposarà el pacte i la democràcia guanyarà temps per salvar-se de si mateixa, si més no de l’autogestió i la violència.