Catàleg d’inquietuds
Si el Govern espanyol necessitava demostrar maduresa i capacitació, la natura li ha donat l’oportunitat. “La natura sí que és poderosa!”, podria exclamar Pablo Iglesias, que va arribar al poder preparat per combatre altres poders des del Butlletí Oficial de l’Estat. Quan la coalició s’estava greixant, va aparèixer el coronavirus i, com dirien a Galícia, lo escaralló todo. Salvador Illa, que havia arribat a un ministeri tranquil i es podia dedicar a filosofar, es va veure al capdavant d’una crisi com no s’havia vist des del 1918. Irene Montero, que havia començat la seva revolució feminista, va haver d’aparcar els seus somnis. L’altra Montero, María Jesús, va passar de la gran reforma fiscal a estudiar com tranquil·litzava la gent davant la pandèmia. I els dos governs que conviuen en el mateix Consell estan en lluita entre l’ortodòxia i el “que ningú no es quedi enrere”.
Algú ja es deu haver quedat enrere perquè, segons El País, a Madrid s’ha multiplicat per quatre el nombre de persones que van als menjadors socials i la demanda d’ajuts al Banc d’Aliments s’ha incrementat un 30%. No és una manipulació de The New York Times .És gent que no pot comprar menjar. És el penós record d’aquella classe mitjana que fa deu anys va passar la humiliació de viure de la caritat. Ningú no sap quins efectes polítics tindrà aquest estat de necessitat ni si acabarà sorgint un altre moviment d’indignats. Ara, com que és govern, ja no el podrà encapçalar Podem. Tot i que les enquestes del CIS encara no ho detecten, potser és aprofitat pel populisme conservador.
Hi ha alguna altra inquietud? Sí, moltes. En primer lloc, l’econòmica, més enllà de les previsions de caiguda del PIB i d’augment de l’atur: si als 42 dies de confinament ja hi comença a haver símptomes d’extrema necessitat, què passarà quan es compleixi la profecia de tancament d’empreses que no han pogut suportar la pèrdua d’activitat?
En el terreny estrictament polític, anotem el que adverteix la Fundació Internacional per la Llibertat, liderada per Vargas Llosa: el ressorgiment d’un culte a l’Estat que ja actua com el gran salvador i pot agitar els moviments independentistes tant com els liberals. Entenc que no és cap casualitat el debat sobre falòrnies i la seva vigilància: hi ha por que una política lògica de combatre les fake news es converteixi en un intervencionisme contra la llibertat d’expressió. El simple fet que hi hagi aquesta por ja és un símptoma de desconfiança.
Per si aquests fossin petits indicis, veurem què passa amb el Partit Socialista si els seus socis de Podem es continuen imposant en la cursa per la imatge, com es va demostrar en l’ensopegada de les sortides dels nens. Veurem què passa amb els pactes de reconstrucció, si la idea de portar-los al terreny autonòmic i local suscita tants recels, interpretacions i sospites sobre la seva autèntica intenció. I veurem si el nou conflicte entre el govern d’Iglesias i el Poder Judicial provoca una sensació d’embolic generalitzat. Com es pot veure, el coronavirus ho continua arrasant tot. I no ha fet res més que començar.
Pacte. Si dilluns Sánchez i Casado acorden forma i escenari per negociar i dimecres el president ofereix al líder del PP un altre àmbit en autonomies i ajuntaments, què tenim al davant? Una trampa? Una genialitat? O una clamorosa improvisació?
Austeritat. Els ministres han après un discurs: a aquesta crisi no se la combat amb austeritat. Potser els falta una mica de realisme: l’austeritat de la gent no la decideix un govern, sinó els patrons amb les rebaixes de salaris. I els treballadors accepten: o aquesta rebaixa o regulació d’ocupació.
Rancúnia. Ignoro l’eficàcia propagandística d’identificar Espanya amb atur i mort i Catalunya amb vida i futur. No discuteixo que sigui cert això de Catalunya. Però alguna responsabilitat històrica deu tenir qui basi una ideologia en el foment de la rancúnia.
Zarzuela. Continua mereixent elogi el seguiment de la crisi sanitària per la família reial. El vídeo de la princesa i la infanta, impecable. Problema: una certa sensació de falta de connexió amb el Govern i, en concret, amb Podem. No hi ha notícia d’audiència a Pablo Iglesias.
Poder. Només és un petit detall, però dona una idea del poder i la dimensió geogràfica de la maçoneria. L’Orient (Gran Lògia d’Espanya) difon les seves informacions en 50 idiomes. Entre els quals, el català. No hi ha cap altra organització amb aquest desplegament.