Trump davant la realitat
Donald Trump és tossut. Però la realitat encara ho és més. Fins fa un parell de mesos, el 2020 probablement li semblava un bon any per afrontar les presidencials de novembre i aconseguir un segon mandat. Ara potser li sembla un llarg viacrucis amb un trist final. El president no disposa de gaires dades positives per oferir a l’electorat. En l’àmbit sanitari, les xifres són terrorífiques. Els Estats Units ja tenen prop de 900.000 casos positius de coronavirus, quatre vegades més que Espanya, segon país del món per aquest concepte. La xifra de morts per la pandèmia als EUA va superar ahir els 50.000, el doble dels registrats a Itàlia, segon país del món en aquesta macabra classificació. L’actual ritme d’expansió de la Covid-19 als EUA no té una comparació global. Cada dia es reporten uns 25.000 nous casos.
En l’àmbit econòmic les notícies no són millors. La taxa d’atur apunta cap al 20%. Uns 26 milions de treballadors han sol·licitat el subsidi d’atur en les últimes cinc setmanes, a una cadència desconeguda des de la Gran Depressió. En menys de la meitat d’aquest període –tot just dues setmanes– es van esgotar els recursos d’un pla bilionari d’ajuda oficial a les petites empreses. Les previsions actuals indiquen que el PIB del segon trimestre caurà un 40%. A tot això cal afegir la crisi sense precedents del sector petrolier nacional, on el barril ha arribat a cotitzar en termes negatius, posant de passada en risc la banca amb la qual té contrets importants deutes i perfilant una possible dimensió financera, a més a més d’econòmica, de la crisi sanitària.
Trump tampoc no l’encerta pas quan mira d’esperançar els conciutadans ressaltant les virtuts d’una determinada medicació contra la Covid-19. Després de cantar reiteradament les excel·lències del còctel integrat per hidroxicloroquina i azitromicina, ha hagut d’empassar-se la prescripció. Un grup d’experts de l’Institut Nacional d’Al·lèrgies i Malalties Infeccioses ha conclòs que són més els danys que els beneficis que es poden rebre amb aquest tractament. Ahir va suggerir injeccions amb un desinfectant que és tòxic per combatre la Covid-19. Una congressista demòcrata ha amenaçat amb denunciar Trump al Tribunal de la Haia per crims contra la humanitat.
El president, que és poc partidari de reconèixer els seus errors –prefereix carregar-los als altres–, va decidir que el problema residia en una deficient política comunicativa. I, tot seguit, va prendre la decisió d’apartar portaveus i caps de premsa i respondre en persona als periodistes que li inquireixen en les rodes de premsa de la Casa Blanca. El resultat són unes compareixences de durada castrista –fins a dues hores i mitja– que, igual com el còctel de fàrmacs abans esmentat, produeixen més danys que beneficis. La popularitat del president ha caigut els últims dies. Encara és notable, ja que entre el 42% i el 43% dels ciutadans dona suport a la seva gestió. Però el 53% la desaprova. I a les files republicanes es valora amb preocupació creixent la manera en què Trump s’exhibeix davant la premsa i les possibles conseqüències de tal exhibició. Perquè es comporta en elles de manera erràtica, incongruent, sense estalviar falsedats i practicant un injustificat autobombo. A més, se sol centrar molt en la necessitat de rellançar l’economia, intentant accelerar la reobertura dels diferents estats i, per tant, no demostra una excessiva empatia amb els que lluiten per la seva vida en unes UCI saturades, mentre d’altres esperen torn per ocuparhi una plaça.
El coronavirus és, certament, un molt mal enemic. Té una enorme capacitat per posar de cap per avall les rutines mundials, incloent en l’esmentat paquet la política interna dels Estats Units. Però si a la fi afectés negativament la carrera de Trump i frustrés les seves ànsies de reelecció, caldria reconèixer al president que va fer tots els esforços possibles per contribuir a aquesta hipotètica derrota.
El coronavirus ha trastocat els plans del president, però ell està sent el seu pitjor enemic