La por no va conquerir mai drets
Fa dies que torna a casa, però no explica gaire cosa de la feina. O gairebé res. No li surt. Està esgotada i trista. No la conec personalment. Parlo amb ella per videotrucada, que és la manera que he tingut de veure el món durant aquestes sis setmanes interminables. És curiós perquè malgrat la llunyania amb la persona amb què parlo, el nivell d’intimitat a què s’arriba és enorme. Misteris de la comunicació.
Té una de les mirades més netes que recordo. Però ella opta per evitar que la creuem, com si no volgués que la veiessin. No sé si és timidesa. O nerviosisme. O una forma de reprimir les llàgrimes, cosa que aconsegueix perdent la mirada en el sostre.
Fa més de trenta anys que treballa en residències d’avis. És una veterana. I li ha tocat ser a la zona zero de la pandèmia. En la seva residència vivien 140 ancians. No vol dir-nos el nombre dels que ja no hi són. Però s’intueix que en falten molts. Aquest matí se n’ha anat un altre. Explica que ja no hi ha rialles ni xivarri. Només silenci, quan en la residència sempre hi havia bullícia. I aquest silenci l’esgarrifa. Té la sensació de treballar en un altre lloc. Perquè potser ja és un altre lloc.
Les primeres morts ni es van atribuir al coronavirus. Es relacionaven amb patologies prèvies dels avis. Fins que la cosa va ser insostenible. Perquè un dia en morien tres. I l’endemà tres més. Per bé que tampoc no podien confirmar-ho perquè els primers test no els van arribar fins fa poc més d’una setmana. “Ningú no està preparat per a una cosa així. Veure morir algú amb qui has estat convivint deu anys... està sent horrible”.
El centre en el qual treballa l’Ana és públic de gestió privada. Ella no entén que hi hagi serveis públics que es converteixin en negocis. “Les empreses busquen beneficis. I quan busques beneficis i no només el benestar dels residents, queda clar que retallaràs per algun lloc. Pensen en el benefici d’alguns en comptes del benefici de les persones grans”. Les administracions ho saben, però algunes fomenten aquest sistema.
Ella pateix les retallades. Quan surt de la feina, esgotada i amb la sensació de no haver-ho fet com s’hauria de fer. Quan no pot atendre correctament, perquè li diuen que en deu minuts ha de banyar una persona, i vestir-la, hidratar-la, pentinar-la. I és impossible. I ha de córrer, perquè hi ha més persones esperant-la per ser ateses.
Treballa 35 hores setmanals. I el salari no arriba a 1.000 euros. Si treballa un diumenge, 18 euros més. El dia de Nadal, 33. Hi ha companyes que han de treballar en dos llocs malgrat la duresa de la seva professió. Al matí en una residència i a la tarda o la nit en una altra.
Però descriu la seva feina com una cosa preciosa. “És de les feines més boniques. Sens dubte. Una feina socialment infravalorada. Econòmicament infravalorada. Però és una feina meravellosa. El fet de poder compartir, de poder donar afecte a aquestes persones. Hi ha gent que no té família, o no venen a veure’ls. Poder cuidar-los i riure amb ells és un regal”.
L’Ana està cansada que ara els diguin herois. “Odio això d’herois o heroïnes, no ho
L’Ana fa més de trenta anys que treballa en residències; està cansada que ara els diguin herois
som. Simplement, ara que el país està aturat, som fonamentals. I hem de ser allà, al peu del canó. Però no per això he de considerar-me una heroïna, per a res”. Més que heroïcitats, l’Ana reclama dignitat per a la seva professió. “La dignitat de la nostra professió comporta la dignitat de la vida de la nostra gent gran”.
A mi em sorprèn que ho expliqui amb tanta rotunditat, sense por de represàlies a la seva empresa. “No s’hi val la por. És la meva màxima, amb la por no anem enlloc. Hem de continuar lluitant pel seu benestar i pel nostre. Eclar que ho explico, ho explicaré sempre. Perquè la por no va conquerir mai drets”.