El factor humà
Fa una setmana els vaig parlar d’una esperança basada en el reconeixement sense reserves de la realitat tal com és i de l’esforç solidari –pactat– per sortir del pou. Avui em refereixo a la nostra realitat actual tal com la percebo. Els avanço la meva opinió: no tenim un problema de lleis, sinó un problema d’actituds, és a dir, de persones. El que falla avui entre nosaltres és el “factor humà”, que deia Graham Green. En efecte, hi ha qui afirma que hem de cuidar un valor fonamental com és la Constitució, l’observança de la qual podria –al seu parer– haver-se desatès al posar-la al servei de la lluita contra la pandèmia amb absència de rigor; i no falten els que opinen que un estat d’emergència com el present no està degudament previst en cap dels supòsits regulats constitucionalment: l’estat d’alarma, l’estat d’excepció i l’estat de setge.
No ho veig així. No ens hem de plantejar ara cap problema respecte al nostre marc normatiu, Constitució inclosa. Especialment perquè l’erosió institucional que patim és anterior al coronavirus i no es atribuïble a defectes intrínsecs de la Constitució, sinó a l’acció o inacció –a la mala pràctica– dels nostres dirigents. Per exemple, és culpa de la Constitució que s’hagi incomplert el principi d’anualitat dels pressupostos generals de l’Estat?; és culpa de la Constitució que s’hagi infringit el principi de renovació periòdica dels òrgans constitucionals?; és culpa de la Constitució que autoritats autonòmiques propugnin una declaració unilateral d’independència de la seva comunitat?; és culpa de la Constitució que polítics en el Govern hagin menyspreat el règim del 78 per considerar-lo fruit d’una transició viciada de soca-rel?; és culpa de la Constitució que aquests mateixos polítics hagin mostrat rebuig per la monarquia, que és la clau d’arc del sistema?; i, finalment, és culpa de la Constitució que guardi un silenci eixordador qui té, per raó del seu càrrec, l’obligació primera de defensar-la, a ella i a la monarquia?
Un exemple. Quan exercia com a notari, solia dir al testador que volia consignar la darrera voluntat amb excessiu detall: “Miri vostè, malgrat el testament més previsor i tècnicament perfecte, si els qui han d’executar-lo (hereus, marmessors…) són uns poca-soltes, la successió serà un desastre; en canvi, encara que el testament sigui senzillet i potser incomplet, si els qui han d’executar-lo són persones com cal i amb recta intenció, la successió serà una bassa d’oli”. I és que l’actitud i la traça de les persones és essencial per a l’èxit de qualsevol tasca. Tan important o més que el text de la llei és que aquesta s’apliqui amb prudència
Fallen tant el Govern com l’oposició: no hi ha lideratge integrador ni voluntat de concòrdia
a cada cas concret. Per això la prudència, més encara que la justícia, és la virtut jurídica –i política– per excel·lència.
A Espanya i pel que fa a la política, el problema no és, per tant, de lleis, sinó del seu incompliment i de la seva aplicació esbiaixada. Esbiaixada pel sectarisme, per l’enfrontament caïnita, per l’anteposició de l’interès personal i partidari a l’interès general, per la deslleialtat institucional, pel menyspreu per l’adversari i, en algun cas, per l’odi –sí, per l’odi– a l’altre. Els nostres polítics estan tornant, uns i altres, a les dues Espanyes. Han oblidat que la democràcia espanyola actual, que estan erosionant dia rere dia, va desactivar els tres desafiaments a la convivència que van destruir la Segona República: el colpisme, a través de la democratització de l’exèrcit i la seva submissió al poder civil (encara que avui ho negui qui sap que menteix); el cantonalisme desintegrador, a través de l’Estat de les autonomies, i l’aposta revolucionària, a través d’una política de desenvolupament sostenible i la millora dels serveis socials.
És evident que, en una situació dramàtica com la que vivim, preludi d’una crisi sociopolítica que potser posarà en perill el sistema, l’única sortida raonable seria un govern de salvació nacional vertebrat pel PSOE i el PP i obert als altres partits que volguessin ser-hi –que no serien tots– dins del marc constitucional. S’objectarà que és impossible. Ho sé, però també ho són uns nous pactes de la Moncloa: falla el “factor humà” tant en el Govern (desequilibrat des de dins) com en l’oposició (mancada de talent i sentit d’Estat). No hi ha un lideratge integrador, ni un projecte clar, ni voluntat de concòrdia. Què cal fer llavors? Adoptar amb urgència aquelles mesures econòmiques que –com la renda bàsica– pal·liïn els efectes devastadors de la crisi econòmica. Molta gent ho necessita. El temps corre.