Les rainbow sorbet
Ien aquest decorat de cartró i marmotes no hi va haver festa ni llibres ni roses al carrer. Fins i tot vaig trobar a faltar la paradeta dels universitaris que apressaven el transeünt, donant la llauna, cada any, amb ànsies de recaptar per al viatge de fi de curs. A mesura que passaven les hores et venien la rosa més barateta…
El meu pare mai li va comprar la rosa de Sant Jordi a ma mare. En tenia prou amb sortir al jardí, adreçar-se al roser del fons i tallar-ne una per donar-li després. Eren unes roses mig grogues mig taronges, de pètals oberts i generosos, aquestes roses de jardí que quan olores un cop ja no oblides.
Algú que no recordo em va explicar que aquestes roses de la infància, amb vorell taronja a foc, eren les rainbow sorbet, una mena de rosa de l’arc de sant Martí. Una espècie hibrida. Les vores brillaven com si la vergonya els pugés pels pètals. No eren les que més m’agradaven –no eren les blanques elegants, les del veí–, però abans-d’ahir
Stein patia palilàlia, la repetició monòtona d’una paraula; d’aquí la seva rosa
no les vaig veure i, ja saben, no enyores fins que perds. Darrerament, el Gaixample està tristoi i molt atònit.
Haurien de passar moltes matinades perquè, com a molts, em sorprengués una altra rosa, aquest cop literària. La de Gertrude Stein, a qui un dia va retre homenatge Mecano: “Una rosa es una rosa es una rosa es una rosa”.
Stein, gran i grossa, que un dia de xerrada amb Hemingway li va etzibar allò de “sou tots una generación perduda” com qui no vol la cosa i així va fer rular l’expressió lost generation, mai va poder treure’s del damunt la maleïda rosa…
Quan ja ens havíem cregut que aquest aforisme era el súmmum de l’exquisidesa, un professor d’universitat ens va corregir. Les caigudes de cavall poden ser lluminoses. No, allò va ésser fruit de l’atzar, com el descobriment de la penicil·lina.
Gertrude Stein patia una palilàlia, transtorn de la parla que es caracteritza per la repetició involuntària i monòtona de la mateixa paraula o de la mateixa síl·laba. Rosa rosa rosa rosa. Em va agradar saber-ho, la humanitzava.
Així que, abans d’ahir, sense rosa real ni llibre ni paper al carrer, vaig tornar a recordar el meu pare pujant a gambades les escales que separaven el jardí del menjador de casa, deixant una rosa de color indescriptible i tija curta en un got d’aigua.
Jardins privats i biblioteques particulars, avui patrimoni autòcton universal.
Estic desitjant que això s’acabi per apropar-me al parc de Cervantes, el regne de les roses, a la caça d’algun exemplar de rainbow sorbet.