La vida és bella
El dia ha arribat per als menuts. Demà s’obren les portes de les cases per a ells i podran trepitjar el carrer i mirar el cel. Contemplaran els seus barris deserts, amb vianants protegits que, com ells, porten mascaretes i guants; veuran gossos i desitjaran acariciarlos o jugar amb ells, però no s’hi podran acostar. Observaran o formaran part de les cues als supermercats guardant la distància mínima de seguretat d’un metre. No podran jugar ni veure els seus amics, que és el que troben més a faltar... ni xutar la pilota, ni córrer lliures per la platja o fer una cursa com desitjarien.
Serà per a nosaltres el dia de l’Alliberament, com avui, 25 d’abril, ho va ser per als italians quan es van revoltar contra el feixisme i el nazisme el 1945. No hi haurà tornada a l’escola, de moment només serà un volt a l’illa de cases. Estirar les cames agafats de la mà de la mare, que, amb amor i protecció, els mira impotent per no poder oferir-los un gaudi més gran. Els pares han estat els altres herois d’aquest confinament; els que, com Roberto Benigni a La vida és bella, han pintat de colors el confinament
La mirada dels menuts ajuda a recuperar l’esperança d’un temps perdut
per evitar que la por i la incertesa calin en els menuts. Ells que, m’explicava una amiga mare, es posen en alerta quan surts de casa, que s’han après el difícil nom de co-ro-na-virus i que quedes mut quan deixen anar coses com ara: “Mama, ja tinc ganes que vingui algú i s’emporti el virus”.
Ells obriran demà la porta de casa seva com petits astronautes disposats a explorar els carrers. Els seus ulls, oberts novament a un món ferit que planifica per reconstruir-se. Aquelles rialles que se’ls escaparan ressonaran a les parets dels carrers buits fins a arribar a les cases com un bàlsam. La seva sortida no serà la millor ni segurament la més ben planificada políticament parlant –espero que pocs pares decideixin portar-los al supermercat o la farmàcia–, però és un principi, una llum en tants dies de foscor en una vida que sostenim amb pinces entre tots, buscant la bellesa enmig de la desolació global.
La mirada dels menuts ajuda a recuperar l’esperança d’un temps perdut, robat. L’amor dels pares que s’inventen nous mons emociona: “La vida de vegades fa mal, de vegades cansa, de vegades fereix, no és perfecta, no és coherent, no és fàcil, no és eterna; però, malgrat tot, la vida és bella”. La pel·lícula de Benigni va fascinar milions de persones mostrant la capacitat de resiliència i l’amor com els millors escuts contra el mal.