No haurien d’ignorar les ciutats
El decret que va establir l’estat d’alarma a Espanya va atribuir la responsabilitat de la gestió de la crisi del coronavirus a l’Administració central.
Des d’aquell dia, el 14 de març, totes les administracions estan subjectes al que determini el Govern de Pedro Sánchez i, en particular, el ministre de Sanitat, Salvador Illa, que potser pocs saben que va ser alcalde de la Roca del Vallès i, més tard, el principal assessor polític del grup municipal del PSC a l’Ajuntament de Barcelona.
Illa va deixar als despatxos de la ciutat la impressió que era un bon gestor en un municipi que es vanta de ser una de les millors escoles d’administració local d’Espanya.
De totes maneres, el passat municipalista de la principal autoritat gestora en aquesta crisi, després del president del Govern central i per sobre, moltes vegades, dels presidents autonòmics, no ha impedit que, en el moment de posar en pràctica les decisions més crítiques davant la pandèmia, l’administració local hagi quedat relegada a un paper secundari, i s’hagi situat en primer lloc de l’Estat i subsidiàriament els governs autonòmics.
Els presidents de les comunitats es reuneixen telemàticament amb el president del Govern central gairebé cada cap de setmana, però fins ara ningú no ha vist una reunió dels principals alcaldes amb Pedro Sánchez, malgrat que, a mesura que avança la pandèmia, cada vegada queda més clar que aquesta crisi sanitària té com a escenari fonamental els territoris urbans.
Només s’ha de donar un cop d’ull als mapes. És una crisi sanitària global, i les seves terminacions nervioses porten gairebé sempre i sense excepció als continus urbans de Nova York, Moscou, Milà, Barcelona o Madrid.
La setmana passada l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, va enviar un missatge que, en certa manera, descriu el paper que la gestió d’aquesta crisi ha reservat als alcaldes. “Sisplau, allibereu els nostres nens!”, deia la líder dels comuns, que deixava clar que, si fos per ella, els menors de la seva ciutat i, per tant, de l’àrea metropolitana gaudirien d’unes hores diàries d’esbarjo al carrer fins i tot a risc que hi hagués un repunt dels contagis. Els alcaldes estan convençuts que a les seves ciutats hi ha famílies que ho estan passant realment malament amb els nens tancats a casa des de ja fa molt més
És una crisi sanitària global, i les seves terminacions nervioses són Nova York, Moscou, Milà, Barcelona...
d’un mes. Els alcaldes han estat els primers a percebre aquest problema, però la solució no estava a les seves mans.
L’Àrea Metropolitana de Barcelona va fer pública aquesta setmana passada un treball de recopilació del que estan fent les àrees metropolitanes europees davant la crisi sanitària. I, una vegada llegit, la conclusió és que les ciutats s’han convertit en un estrany epicentre passiu de la pandèmia.
Davant una crisi que se sol comparar amb la que hi va haver després de les grans guerres, els Estats agafen les regnes de la catàstrofe, ja sigui a la centralista França, la federalitzada Alemanya o la indefinible Itàlia.
I, tot i això, és una epidèmia definitivament urbana on els contagis es propaguen en la contigüitat de la ciutat, en la involuntària proximitat de l’usuari del transport públic, del veí o del company de l’oficina.
I també serà urbana la sortida de la crisi sanitària i la immersió en una altra de molt més complexa, la crisi social i econòmica que ens espera. La dels llocs de treball perduts al sector de serveis, la dels autònoms que tancaran els seus despatxos i la dels hotels i els apartaments turístics que no tornaran a tenir clients fins qui sap quan.
Un 60% dels recursos destinats a programes socials de la Generalitat, per posar-ne un exemple, són gestionats pel poder local a Catalunya. En depenen el pagament de les factures de la llum o l’aigua de les famílies monomarentals o les beques per dinar dels escolars que s’han quedat sense menjador i que estan condicionades pel que decideixin les treballadores socials dels ajuntaments.
És veritat que una de les coses que aquesta crisi potser farà que es reconsiderin serà si això ha de continuar sent així o potser les polítiques socials mereixerien un més ancoratge públic, com el que tenen la sanitat i l’educació, que actualment són les dues grans cartes dels poders autonòmics, malgrat que sovint hagin de ser els ajuntaments qui assumeixin en alguns casos els danys provocats per, de vegades, la seva manifesta incapacitat.
La reconstrucció del país es pot fer sense prendre en consideració els governs de les grans urbs?
El Govern central ha impulsat un pacte per reconstruir el país després d’aquesta crisi, que devorarà, en el millor dels casos, un 8% del PIB i ens tornarà a unes xifres d’atur similars o pitjors a les que ens va deixar la crisi financera del 2008.
Tornem a la casella de sortida d’una crisi que almenys a Espanya va plantar la llavor d’un canvi polític que no té marxa enrere.
La pregunta que s’ha de fer és si la reconstrucció del país es pot fer de nou sense prendre en consideració les ciutats, que són, és veritat, el territori d’expansió de la pandèmia, però també el lloc on emergiran les solucions o, en cas contrari, s’expressarà sense pal·liatius la revolta del malestar.