Petites coses
Si el futbol és futbol, com va dir algú abans que Cruyff, i Doña Rogelia és Doña Rogelia, encara que s’hagi tret el mocador del cap, posat ulleres i s’entossudeixi a dir que és president d’alguna cosa, una cançó és una cançó. Ho demostra Aquellas pequeñas cosas, que Joan Manuel Serrat va improvisar des de casa en un vídeo emès per un canal de televisió argentí al programa Unidos por Argentina. El seu objectiu era ajudar econòmicament els ciutadans més necessitats aquests dies de coronavirus.
Si parlo aquí d’aquesta cançó és perquè n’acabo de parlar amb un cosí argentí que viu a Buenos Aires. I perquè mai com durant aquests dies de captiveri no ha sonat tan bé. I perquè mai com durant aquests dies d’una pluja tossuda i inacabable no ens ha retratat més bé. Al planeta musical hi està havent molts afanys, gairebé tots lloables, però hi ha pocs resultats. Malgrat les noves tecnologies, només les veritables cançons aconsegueixen el seu objectiu. Per això hi ha tan poques cançons. Una cançó que no emociona no és una cançó. I si alguns presumptes intel·lectuals sempre han parlat tan malament de les emocions és perquè sempre han volgut ser artistes i no ho han aconseguit. Una cançó, com un poema, ha de ser simple com un anell. I suposo que quan el poeta xilè va escriure la paraula anell estava pensant en una aliança, no en aquells anells de reines, milionaris, actors anglesos i mafiosos de cinema, que en presumien i en presumeixen en un dels dits petits. Reis i prínceps eterns també senten preferència pel dit petit, però el que hi llueixen és una cosa discreta. I vostès disculpin, perquè érem amb Serrat a casa seva i no a la residència Birkall, que és on s’ha refugiat el príncep Carles per superar el coronavirus.
Les imperfeccions tècniques del vídeo casolà que Serrat va gravar per al canal de televisió argentí milloren la cançó que interpreta. I sobretot demostren que una cançó que no es pugui interpretar únicament amb una guitarra no és una cançó. O que no es pugui xiular. Passa que el xiulet és una cosa antiga. El xiulet només el va ressuscitar durant uns anys Ennio Morricone en aquelles pel·lícules de mirades, trets, sang i harmòniques.
Serrat té raó: creiem que a les nostres petites coses les va matar el temps i l’absència. Coses que trobem en un d’aquests calaixos a què ens enfrontem aquests dies i en què apareix la fotografia d’un grup d’amics, alguns dels quals ja han mort. O aquell tovalló de paper en què escrivim un número de telèfon perquè no se’ns oblidi. O una llibreta en què el teu pare va escriure una cosa que no et va dir mai, potser perquè no s’hi va atrevir. O el rellotge de butxaca de l’avi que sempre parlava de trens.
En la cançó Aquellas pequeñas cosas Serrat no parla de bitllet d’anada i tornada, sinó de boleto. Intueixo, doncs, que quan la va escriure estava pensant en argentí. Perquè el de Poble Sec també és argentí. Com el meu cosí.
Per això hi ha tan poques cançons; una cançó que no emociona no és una cançó