Tres prototips de masculinitat
Els dos primers capítols de la sèrie The last dance (Netflix) prometen un rigor favorable al carisma del protagonista, Michael Jordan. Hi haurà vuit capítols més, que repassen la trajectòria estratosfèrica de Jordan amb un arsenal d’imatges d’arxiu que ajuden a situar l’espectador. Un espectador que no necessita ser fan del basquet ni de l’NBA per gaudir de la dimensió esportiva i empresarial del personatge i, alhora, per entretenir-se amb les divisions i egolatries tan característiques de l’esport d’elit.
CHICAGO. La sèrie és, com ja fa anys que passa, l’equivalent audiovisual d’una biografia autoritzada. Només així s’explica la presència col·laboradora d’un Michael Jordan que, passats els anys, contempla la pròpia obra amb un orgull i una satisfacció gens dissimulats i fumant-se un havà. I, de fons, la història moderna d’una franquícia, els Chicago Bulls, que justifica que apareguin testimonis com els de Bill Clinton i Barak Obama. Si els secundaris tenen aquesta categoria, imagineu el nivell del protagonista.
LOS ANGELES. Categoria i classicisme, aquestes són les virtuts de la sèrie Bosch (Amazon Prime), sobre la qual sempre ve de gust escriure. La sisena temporada les continua explotant amb un tempo narratiu que reconforta perquè no busca la truculència o l’efectisme acrobàtic de guió. Els conflictes morals de les trames sempre ens remeten a la mitologia del western: lleialtat, justícia, dol, lluita contra el mal i la consciència de saber que, com a màxim, només es pot aspirar a fer el que és correcte. El detectiu Harry Bosch és el ciment introvertit que cohesiona l’argument. Ho fa amb sobrietat i laconisme, acompanyat per secundaris que ja són clàssics, com la filla, que ha deixat de ser una adolescent, els companys de comissaria, els advocats, el gos Coltrane i una ciutat, Los Angeles, que s’ofereix com el millor paper d’embolicar un regal per als serièfils. Detall de qualitat: que el mafiós haitià que mou els fils d’una organització criminal sigui un lector de Marcel Proust.
Els conflictes morals de les trames de ‘Bosch’ sempre ens remeten a la mitologia del western
PARÍS. Tant de bo alguna plataforma acabi estrenant la sèrie de sis capítols Dérapages, produïda per Arte. És l’adaptació de la novel·la Recursos inhumanos de Pierre Lemaitre, un al·legat contra les pitjors pràctiques de selecció de personal del capitalisme salvatge. L’ingredient més espectacular de la sèrie és la tria del protagonista: l’exfutbolista Éric Cantona. Aquí exerceix de protagonista total i té la capacitat de posar-se fidelment al servei del personatge i, alhora, ser coherent amb la imatge de rebel·lia colèrica que el definia com a jugador, capaç d’enfrontar-se a tota mena de gegants. Aparentment, la premissa és senzilla: un home que fa més de cinc anys que és a l’atur (Cantona) cau en un pou de desesperació i s’aferra a una sospitosa oferta de treball que l’obliga a canviar de principis i a revolucionar les seves conviccions morals, familiars i socials. ¿Gènere? Thriller polític i social de qualitat, trepidant, moderadament inversemblant i amb una intenció de denúncia corrosiva.