Models diferents d’abordar la crisi
Ala columna d’ahir vam abordar la realitat coneguda que per a algunes persones, famílies i organitzacions la pandèmia serà una oportunitat per créixer, però per a d’altres el que està passant tindrà un profund efecte desestabilitzador i, fins i tot, destructor.
Si hi ha una part de la societat que no va ser capaç de recuperar-se satisfactòriament del que ens està passant, quina és l’actitud intel·ligent, sostenible i eficient? Hem de deixar passar el temps per descobrir gradualment tots els que estan experimentant dificultats i tractar-los llavors, amb problemes ja cronificats? O, per contra, hem de monitorar el màxim nombre de persones possible a fi d’avaluar els seus factors protectors i de risc i així establir un pronòstic al més precís possible de la seva evolució? En funció d’aquest pronòstic, a persones i famílies en més risc els podríem assignar el nombre més gran de recursos, mentre que als que tenen un bon pronòstic els podríem traslladar la responsabilitat d’avisar-nos si alguna cosa es complica.
Aquesta és la disjuntiva davant la qual es troben els organismes de salut pública, conscients que tant la pandèmia, amb les seves terribles xifres de morts, com el confinament total que molts països han hagut de decretar, tindran un impacte molt important en la salut mental de la població.
Per respondre amb encert a aquest repte les autoritats sanitàries haurien de saber que el primer model, el de confiar en la recuperació espontània de les persones i després tractar els que no han estat capaços de superar les dificultats, es va practicar des dels inicis de la psicologia de les crisis i les emergències en la dècada del 1980 i fins a aproximadament l’any 2005. En aquell moment, després dels estudis per l’impacte de l’atemptat de les Torres Bessones el 2001, es va demostrar l’enorme cost econòmic de l’afectació psicològica de les persones, tant en termes de necessitats assistencials com de costos per incapacitat laboral. Des d’aleshores el model d’abordatge de l’impacte psicològic de les crisis és el seguiment preventiu, és a dir, el monitoratge dels afectats a fi d’estimular-ne la capacitat d’afrontament saludable i de resiliència, però també amb l’objectiu de detectar les persones de més risc i dedicar-los una atenció molt més propera per evitar que iniciïn el camí del deteriorament. En pròximes columnes concretaré més el model de seguiment preventiu en els diferents estaments de la societat.