De Sarajevo a Igualada: un camí d’anada
A la família Postic li ha tocat viure dues guerres. A la primera, la guerra dels Balcans, van perdre el pare. Van quedar la Yadranka i els seus dos fills petits, la Tijana i en Balsa, i van fugir de la perillosa Sarajevo. La Creu Roja, amb mediació consular de Belgrad, els va traslladar a Barcelona, i els va trobar un refugi en una casa de colònies d’Igualada, on van començar a reconstruir la seva vida. Gairebé 30 anys després entaulen la segona batalla, des de primera línia del front sanitari i en un dels llocs del planeta on la bomba vírica SARS-CoV-2 ha impactat més.
Tots tres són sanitaris. La Yadranka i en Balsa exerceixen la infermeria a l’hospital de Sant Josep, situat a Igualada, i atenen pacients de coronavirus. La Tijana, la filla gran, és la directora d’infermeria de l’hospital general de la comarca de l’Anoia, tan afectada per la propagació del virus que va ser tancada i barrada durant unes quantes setmanes. La malaltia va tocar especialment els metges i les infermeres de l’hospital. De 800 treballadors, 300 van estar de baixa per malaltia o quarantena.
L’hospital d’Igualada va ser un dels primers centres sanitaris que van rebre una afluència intensa de pacients, quan se sabia ben poc del comportament del virus. A mesura que s’ha anat adquirint coneixement, els protocols han anat variant. La gestió de la Tijana va ser clau en la transformació de l’organització.
La infermera va demanar que companyes seves es dediquessin només a facilitar el vincle de pacients i famílies
“La situació ha estat de catàstrofe total –sospira–. Érem la comarca amb la transmissió comunitària més important, amb molts professionals fora de joc, sense instruccions...”. La Tijana va haver de reorganitzar la infermeria de l’hospital diverses vegades. “Hi va haver dies en què cada quatre hores canviaven els protocols de prevenció, i el que havies planificat feia una estona ja no servia”. S’incorporaven nous equips de protecció personal necessaris però que complicaven l’atenció. Es van redissenyar els espais dels serveis de l’hospital per crear circuits nets de Covid-19, i això en un entorn de baixes diàries. “No sabies amb qui podries comptar l’endemà...”.
Els torns de les infermeres es van doblar d’un dia per l’altre. “M’emociona pensar en el meu equip amb tot el que ha passat. Totes s’han entregat: s’hi han implicat incondicionalment, amb més hores de les que tocaven, i han deixat de banda les famílies i la por de contagi per donar escalf als pacients. Estaven –i estan– cansades, afectades per les tristes vivències, però, després del descans, tornaven amb energia i un esperit d’equip insuperable”.
Dos o tres dies després que comencés l’epidèmia les infermeres van detectar la solitud i la por dels malalts. “Deixen de menjar, Tijana”, la van advertir. “Vam prendre una decisió difícil. Faltaven mans a la clínica, però la humanitat també havia d’ocupar el seu lloc. O sigui que vam reorganitzar la plantilla, i un grup de dotze infermeres es van dedicar només a la comunicació del pacient amb les famílies. “La vam encertar. Veure els nets, parlar amb els fills, poder acomiadarse al final de la vida és fonamental”.
La Tijana va arribar a l’aeroport de Barcelona el desembre del 1992 amb 9 anys i agafada de la mà del seu germà, d’1 any, i de la de la seva mare, que arrossegava dues maletes. Havia de ser una estada d’uns quants mesos. La mare va trobar feina en un hospital gràcies a un dels voluntaris de la Creu Roja, el doctor Botet. Com que doblava torns i s’apuntava a totes les guàrdies de cap de setmana que podia per atendre econòmicament la seva família, al cap de dos anys l’àvia ens va venir a ajudar.
La Tijana era una noia molt aplicada, segons la recorda Enric Morist, director de la Creu Roja a Catalunya, i llavors a Igualada. Tenia notes excel·lents i facilitat d’idiomes. Va aconseguir beques. “Recordo que vaig arribar a l’escola i tots volien ser amics meus. Suposo que els professors ja els havien parlat de nosaltres, els nens refugiats”.
La idea de tornar a Sarajevo va perdurar amb els anys. La guerra es va prolongar. I després la mare pensava: “Que acabin primària, que acabin la secundària, que comencin la carrera, que és un títol europeu”. Així van anar passant els anys. “No va ser fins que vaig fer els 21 que em vaig adonar que ja no tornaríem mai perquè no tenia sentit. La casa d’allà ja no és la que recordes, el meu germà se sentia català i la meva família extensa vivia a Itàlia, Austràlia, els Estats Units...”.
El seu currículum no cap en aquesta columna, per totes les especialitats que ha estudiat i els càrrecs que ha assumit sense, gairebé, moure’s de l’hospital d’Igualada. Va ser infermera de la unitat de cures intensives durant deu anys i supervisora de nit els dos anys anteriors que li oferissin la direcció d’infermeria, que havia assumit feia només un any, després que naixés la seva primera filla, l’Abril.
Una de les claus de la seva fortalesa ha estat la serenitat per afrontar la dificultat. “Les experiències passades, per molt difícils que siguin, t’enforteixen. Era conscient que no podíem amb tot, i vaig optar per fer el millor que podia fer en cada moment i amb els recursos que tenia. Com va fer la meva mare, que va ser molt valenta, quan vam venir. Dia a dia. De tot se’n surt”.