La poesia com a brúixola
Quan hi ha més necessitat que mai de matisos i estímuls profunds, s’imposa una nova mirada cap a tot passatge poètic
Aquestes setmanes la tirania de les xifres (percentatges de contagis, repartiment de mascaretes, pujades de l’atur, caigudes del producte interior brut, fons de rescat) i la campanya d’esterilització dels espais on vivim ens impedeixen veure amb precisió els aspectes inquantificables de la realitat, els matisos, els rerefons i, en última instància, ens posen a punt de la paràlisi. Ara que la societat s’ha vist obligada temporalment a replegar-se (amb la majoria de la gent refugiada a casa) és quan la poesia que tenim a mà, per exemple les novetats editorials que han anat apareixent els darrers mesos, emergeix com un antídot, com una brúixola benefactora, igual que la pluja genera incalculables beneficis sobre la terra.
No té cap sentit parlar d’un canvi de plantejament en l’obra dels poetes, però sí que proposem un gir de 180 graus en la mirada dels lectors per aconseguir que qualsevol passatge poètic ens aporti llum, necessitats més que mai d’estímuls enriquidors, d’afecció a realitats més profundes.
Hi ha paraules que són impossibles de bandejar: consol, solitud, por, incertesa, contradicció, desesperació, esperança... I davant la fredor del llenguatge especialitzat, la paraula poètica, lúcida plasmació de les inquietuds humanes, dona altres respostes a la complexitat del món (respostes més enllà tant de l’autoajuda com de la introspecció vàcua).
No tenim la sensació que el coronavirus ens torba l’orella i no veiem ni sentim res més? Doncs la canadenca Margaret Atwood ho tenia clar: “Quan tens un fred / així no pots pensar en res / sinó en el fred”
(L’alè misteriós, Edicions de 1984, en versió recuperada de Montserrat Abelló). Uns versos bonics, que revelen una veritat que tot sovint oblidem.
En el nostre confinament general no hem elucubrat tots sobre aquesta insoluble inactivitat forçada? Gran poeta de l’exili (se’n va anar d’Espanya el 1938 i no va tornar mai), així com de l’estranyament, de la inadaptació, Luis Cernuda va reflexionar en prosa poètica sobre aquesta situació que ara ens és tan familiar: “Per viure, cal treballar tant? Si l’home fos capaç d’estar-se quiet a la seva habitació durant un quart d’hora... Però no: ha de fer això, i allò, i allò altre, i allò de més
enllà. Mentrestant qui fa la feina de viure? De viure per viure? De viure pel gust de ser viu, i res més?” (Ocnos / Variaciones sobre tema mexicano, Cátedra, en edició de Jenaro Talens).
I és que tot està disponible en la poesia, n’hi ha prou amb trobar-ho. Com el consol. “Fins i tot quan no ho vol, / sobretot quan no ho vol, / el poema és consol”. Són versos pertanyents a Coratge (Godall Edicions). L’autora, Laura López Granell, ens comenta el significat del seu llibre: “El terme coratge conté la paraula cor, l’únic múscul que s’impulsa a si mateix espontàniament. La vida viu, tant sí com no. Batega, tant sí com no. Per això puc estimar, m’estimin o no, puc escriure versos sense objectiu. Doncs bé, desitjo que l’amor bategui així, que sigui amor motriu i no reactiu als estímuls externs, i que els versos generin llocs, revelacions. Coratge també conté la paraula oratge, que per mi significa la confiança. Mentre hi hagi por, cal la confiança de la mateixa manera que necessitem el coratge, el coratge d’escriure, d’expressar-se, de moure’s, perquè la por no ens paralitzi, i el vers és com la dansa, el gir, el moviment”.
Ah, la por! Una altra paraula imponent, com llibertat. “De la llibertat / te’n parlaran els nens / o els àngels. / No pas els angoixats” (Lluís Calvo, L’espai profund, Proa). I què em dieu dels clarobscurs, de les contradiccions que ens assetgen? “Què aporta / la claredat? / L’interior de l’ésser humà / és una tempesta nocturna”, llegim a Ameba (Llibres del Segle), d’Anna Gual, obra amb un interès afegit per la manera com, en aquests dies tan tenyits de negre, versa sobre la maternitat, és a dir, el naixement (un tema amb excel·lents precedents en la lírica catalana com Maria-Mercè Marçal o Clementina Arderiu). I la incertesa? John Ashbery al seu canònic Autoretrat en un mirall convex (Llibres del Segle, en traducció de Melcion Mateu), divagant sobre la natura deformadora de la nostra aproximació a la realitat, escriu: “El demà és senzill, però l’avui no està definit, / desolat, poc disposat, com qualsevol paisatge, / a abandonar el que són les lleis de la perspectiva”.
Després d’un temps de tancaments domiciliaris imposats per les autoritats per raons sanitàries, seria fàcil sucumbir a la desesperació. En poesia trobem projectes d’una vida. El romàntic anglès William Wordsworth va dedicar gairebé cinquanta anys (sí, ho diem bé) a compondre la seva obra magna. No hi ha res de què ens puguem espantar. És un cant de celebració, de recapitulació d’una vida, capaç de transformar en sublims les qüestions més aparentment humils de la quotidianitat. El preludi (Edicions de 1984) ha estat traduït per Jaume C. Pons Alorda, que atén la nostra trucada: “Jo mateix he invertit quatre anys de feina a confeccionar aquesta traducció” (un altre exemple de tenacitat: recordem que venia de traduir íntegres el 2014 les Fulles d’herba de Whitman). I sobre aquest poema èpic aclareix: “Estic convençut que El preludi és un llibre perfecte per a aquest confinament que estem vivint. La seva lectura permet experimentar l’enyorada natura en tota la seva esplendor immortal, viure amb Wordsworth tumultuosos esdeveniments històrics i escenes portentoses que aconsegueixen que l’esperit arribi a altes cotes d’emoció. En definitiva, sentir goig i consol mitjançant una poesia bellíssima i intensa que ens regala grans imatges, companyia, saviesa, forces i esperances en el futur”.
N’hi ha que se’ns presenten, en canvi, com homes durs, com poetes difícils. Per què els hauríem d’evitar? Harold Bloom va definir l’anglès Geoffrey Hill com “un martirologista” i va precisar que “el seu tema és el dolor humà”, però obrim a l’atzar la seva Poesía reunida (Lumen, traducció d’Andreu Jaume) i llegim: “En casa las cortinas estaban echadas. La radio vociferaba sus órdenes. Me encantaban los himnos de batalla y las noticias gregarias”. I gairebé sembla que parli de nosaltres. També és una autora pètria (i no és un acudit) la romanesa Marta Petreu, que a Apocalipsi segons Marta (Pont del Petroli, en versió de Jana Balacciu i Xavier Montoliu) ens lliura una sentència apropiada per concloure aquest reportatge, sobre l’habitual poder del llenguatge: “En només unes quantes paraules puc falsificar el real”.
Són bons dies per reforçar-nos humanament. Els poetes, experts a entaular batalles des de l’aïllament del jo, demostren que no hi ha muralles per a la poesia.
LUIS CERNUDA Poeta de l’exili i de la inadaptació, va reflexionar: “Per viure, cal treballar tant?”
JAUME C. PONS ALORDA “Wordsworth ens regala grans imatges, força, companyia, saviesa i esperances en el futur”