Confinat a Vallvidrera
Divuit dies fent llit amb problemes respiratoris greus, confinat en una casa de repòs, amb un personal sanitari totalment entregat a la causa del malalt i maldant, sense gaire èxit, per mantenir la imprescindible distància social. Divuit dies que cobreixen del 24 de maig al 10 de juny de 1902, la dolorosa jornada de la mort del poeta Jacint Verdaguer a Vallvidrera. Són divuit dies tensos, embolcallats per la tristor que provoca l’agonia d’un home de només 57 anys i la sòrdida lluita que lliuren al seu voltant els que volen apropiar-se de l’herència, més colossal en la vessant immaterial. Àlvar Valls ha escrit Entre l’infern i la glòria (Edicions de 1984), un monument literari de 1.017 pàgines que es llegeix amb deler aquests dies de confinament. Valls fa una crònica acurada de cadascun dels divuit darrers dies de la vida del poeta i hi intercala molts episodis de la biografia. Recorda, per la seva exhaustivitat, les biografies que Richard Ellmann va dedicar a Joyce o Wilde, però Valls opta per la novel·la com a vehicle, sense renunciar a la documentació. És una obra madura, escrita amb rica claredat i bon pols narratiu, que fonamenta la seva potència en el llenguatge i en un ús equilibrat de tots els recursos. Hi ha diàlegs sucosos, fragments de poemes poc coneguts, episodis conflictius, exotisme i el món, ara remot, de finals del segle XIX. Els lectors que desconeguin els detalls dels conflictes que Verdaguer va tenir amb el poder (terrenal i espiritual) hi trobaran un cert enjòlit, perquè Valls s’ocupa de subministrar la informació amb habilitat amable, però el focus principal és en el creador prodigiós, el poeta.
En una trobada poètica a la part de Catalunya que estava (i està) sota sobirania francesa, el també eclesiàstic Jaume Collell té un atac d’entusiasme pel bon català que sent i exclama: “Les llengües perseguides no moren mai mentre es conserven en la boca dels pastors d’ànimes i en el cor de les mares!”. Vet aquí la mateixa idea que mig segle abans va alenar els versos d’Aribau que associava el llemosí (antiga manera d’anomenar el català) amb el mugró matern i les pregàries. La novel·la d’Àlvar Valls és una biografia que reprodueix una imatge nítida de la resplendent estrella verdagueriana al firmament cultural europeu, però no es limita al telescopi. També maneja el microscopi per mostrar-nos perles tan sorprenents com una reticència que Torras i Bages, en el seu paper de censor, va tenir amb la poesia La cegueta del llibre Caritat de Verdaguer, quan li va impugnar els versos: “Què són los astres que pel cel roden com les idees per lo cervell?” perquè considerava materialista que el cervell fos un contenidor d’idees, “per bé que –escriu Valls– al final es van avenir i la composició va aparèixer intacta”. Espero que la novel·la d’Àlvar Valls mereixi el nihil obstat dels verdagueròlegs i que no susciti ni maquinacions ni cofisimofis ni conxorxes. Els que només som de la catèrvola dels verdagueròfils n’hem gaudit més que un nen amb sabates noves per sortir (finalment) de casa.
Valls fa una crònica acurada dels divuitdarrersdiesdelavidadelpoeta i hi intercala episodis de la biografia