La pantalla indiscreta
Ara que tot passa rere les pantalles, de vegades em poso presentacions de fons, veus que fan companyia com la ràdio, però que parlen d’altres coses. El dia de Sant Jordi aquestes veus es multiplicaren fins a la psicofonia: hi havia autors que parlaven dels seus llibres a YouTube, a Instagram, a Zoom, a tot arreu. La resta de la setmana també hi va haver xerrades entre escriptors. Algunes, com la d’Eduardo Mendoza i John Carlin, tingueren més de tres-centes visites. Carlin recordava que poc abans de l’estat d’alarma havien anat junts al descapotable de Mendoza i devien haver respirat “un bon grapat de virus”; ell va respondre que els virus solen anar en transport públic. El confinament no els ha canviat la vida de manera radical, però Carlin troba a faltar sortir a fer un vinet després de passar-se el dia escrivint. “Ara sabem com serà el futur: unes màquines treballaran per a nosaltres i nosaltres ens quedarem a casa”, digué Mendoza.
Però més que el futur, a Najat el Hachmi i moltes amigues seves de procedència musulmana, de famílies immigrants marroquines, aquesta situació els recorda un passat molt proper, i desperta molts fantasmes. Ho explicava dilluns a Karmele Jaio, autora de La casa del padre (Destino): la seva mare només podia sortir un cop per setmana, els dissabtes a la tarda per fer la compra. “A les filles d’aquestes dones no ens varen tancar de la mateixa manera, però les nostres sortides havien d’estar justificades”, deia l’autora de Sempre han parlat per nosaltres (Edicions 62). “Odiàvem els dies de festa, perquè almenys els altres podíem anar a l’escola; això és com reviure aquells estius terribles, avorridíssims, en què desitjaves que t’enviessin a fer encàrrecs perquè així podies sortir”, i concloïa: “Com que les dones solem assumir la tasca de cuidar-se de la llar (estar pendents dels nens, etcètera), ara temo que se’ns torni a ficar a casa”.
Jaio apuntava que, en les èpoques de crisi, s’accentuen les discriminacions i es veu qui està millor o pitjor. “És un bon moment per reflexionar sobre els drets i recordar que cal conquerir-los”, apuntava. “Tenim la fantasia que quan els assoleixes, estan assegurats, però no és així; sempre hi ha una amenaça, i la inèrcia dels valors que té aquesta societat ens porta cap enrere”. En aquest sentit, totes dues coincideixen en la importància de la transmissió: cal conèixer la història perquè la cadena no es trenqui.
Abans havia fet una escapada a Palafrugell, per mitjà de Luis Campo Vidal, que, al canal de YouTube del Círculo Ecuestre, va parlar amb Iwona Maciejewska de La bañera de la rusa. El llibre explica els orígens de Cap Roig a la Costa Brava, amb un 20% de ficció i un 80% de realitat, segons l’autor, que dedicà molta feina a la documentació i la verificació, fins al punt que gairebé es va treure la llicència per pilotar un petit bimotor. Al final optà per un dron, que feu les fotos que surten al llibre. Nikolai Woevodski i Dorothy Webster dedicaren cinquanta anys de les seves vides, tots els seus diners i les seves il·lusions, a construir un castell i el que ara és el jardí botànic més important de la Mediterrània. El llibre comença el 1889, any que varen néixer tots dos (ell a Sant Petersburg i ella a Londres), i recorre les seves vides en paral·lel a través de la Rússia dels tsars i la societat victoriana, fins que es troben i s’embarquen junts en aquesta aventura. “És una història de tenacitat i resiliència, perquè volen recuperar una posició que han perdut”.
Va dir Lev Trotski que “qui desitja una vida tranquil·la no hauria d’haver nascut al segle XX”, recorda Maciejewska. I al XXI tampoc. O potser sí, segons es miri, perquè l’Instagram casolà ha substituït l’Speakeasy. Amb l’avís que “aquesta nit sortim”, Anna R. Alós presenta el seu Sexo en Barcelona (Stondberg) amb la psicòloga i sexòloga Carme Sánchez. I ho fa d’una manera peculiar: contra el que és habitual, en aquesta ocasió l’autora fa preguntes a la seva acompanyant. Quan em connecto, a les deu de la nit, estan parlant d’ascensors. I després repassen algunes de les 105+69 històries reals que recull el llibre. Sadomaso, poliamor, sexocuriosos, demisexualitat, són alguns dels temes que tracten. Analitzen per què les dones són poc propenses a pagar per tenir sexe. “Com que ens han cosificat durant tants segles, no volem cosificar ningú”, dedueix Sánchez, que és abolicionista de qualsevol tipus de prostitució. Hi ha èpoques de l’any per al sexe?, pregunta Alós. I Sánchez fa broma amb la dita “pel juliol, ni dona ni cargol”, perquè una de les espectadores comenta que a l’estiu fa massa calor. La primavera és el moment de l’explosió.
Dimarts a la tarda, Laia Aguilar explicava a Muriel Villanueva d’on havia sorgit Pluja d’estels, novel·la amb la qual obtingué el premi Josep Pla. Estava escrivint un altre llibre, en què els qui han acabat essent els protagonistes tenien un paper secundari, i s’adonà que la que volia explicar de debò era la seva història. A partir d’aquí, es va deixar portar, fins que l’arrossegaren a un final inesperat fins i tot per a ella. No tots els confinaments es viuen igual, i cada pantalla és una finestra oberta a una realitat diferent i de vegades distant, tot i que faci companyia.
A Najat el Hachmi la situació li recorda un passat pròxim: la seva mare només podia sortir una vegada a la setmana