40 espelmes i a l’elit
Alejandro Valverde manté intacta la il·lusió d’un juvenil
La retirada arribarà, és llei de vida. Les forces van minvant de mica en mica...”. Si hi ha un esportista que pateix pel confinament és Alejandro Valverde Belmonte. Avui fa 40 anys i ho celebra en la pitjor situació possible per al seu estil de vida: sense poder treure la bicicleta i entrenar-se. Perquè aquest i cap més és el gran secret del que va ser conegut com l’imbatut des de les categories inferiors. Valverde s’ho passa bé entrenant-se, es diverteix sortint amb la colla, anant fins a Totana per fer el cafè de ritual i tornant al seu domicili. Com, si no, s’aguanta fins als 40 i més enllà amb la il·lusió i les bogeries d’un juvenil?
“Per continuar a l’elit amb 40 anys t’ha d’agradar molt el que fas. No pots perdre la il·lusió”, explica un expert en la matèria, Joan Chichi Creus. 25 temporades a l’elit del bàsquet, competint pràcticament fins als 43. “Hi ha un aspecte físic, saber mantenir el ritme adequat a cada edat en els entrenaments, conèixer el teu cos i identificar les sensacions, que et respectin les lesions... però també és bàsica la part mental, que gaudeixis amb el que fas”, comenta el que va ser un base incombustible.
Valverde va debutar al Kelme el 2002 i des del 2005 competeix a l’estructura d’Echavarri i Unzue, ara sota el patrocini de Movistar. Ha estat campió del món, ha guanyat clàssiques i etapes a la Vuelta, el Giro i el Tour. Ha passat dos anys (2010 i 2011) apartat del ciclisme per una sanció que sempre ha considerat injusta i va ser capaç de tornar i situar-se una altra vegada dalt de tot. Fins a 19 vegades ha acabat entre els deu primers d’una de les tres grans (9 podis) i ha guanyat set medalles als Mundials de ruta. Però no es cansa pas. Al contrari, s’havia fixat com a objectiu prendre part en els Jocs Olímpics de Tòquio i no modificarà el programa pel retard d’un any en la cita olímpica. “Anar amb bicicleta és la seva vida, sortir a entrenar-se li dona vida, manté una il·lusió terrible”, explica el periodista Jon Rivas, autor de La leyenda del imbatido, la biografia del ciclista murcià. “Les seves condicions físiques són excepcionals, és increïble com manté
LLUMS I OMBRES El 2005 li pispa una etapa a la cara a Armstrong; l’any passat falla a Lieja per haver fet bogeries
l’espurna per guanyar curses amb 40 anys. És un privilegiat”, apunta el periodista.
Ho va descobrir, sorprès, el metge de l’equip navarrès, Jesús Hoyos, quan va tenir a les mans els paràmetres fisiològics de Valverde, en els primers controls mèdics que li va fer quan va arribar a l’equip. “És un fenomen estrany. Molt pocs corredors combinen a la musculatura fibres explosives, de velocista, i alhora resistents, de fons. Si fos atleta s’adaptaria als 1.500 i als 10.000”, va explicar sorprès.
Valverde ha guanyat des de petit. Va encadenar fins a 50 victòries consecutives. “Dels 11 anys als 14 no en vaig perdre ni una, d’allà això d’imbatut”, ha comentat. Havia de ser ciclista professional i ho ha estat. Amb la il·lusió intacta i també amb aquella gosadia dels campions. Per a les coses bones i per a les coses dolentes. El 2005 li va pispar a la cara una victòria del Tour de les que no es regalen al totpoderós Lance Armstrong, a Courchevel. El nord-americà va quedar impressionat amb aquell nano de 25 anys, debutant.
L’última fa tot just un any, en la setmana d’un dels seus grans objectius de la temporada: la Lieja-Bastogne-Lieja. És l’únic espanyol que l’ha guanyada. I quatre vegades. Però el 2019 va tenir una caiguda entrenant-se i va sortir amb forts dolors al sacre. Va haver d’abandonar. Ara es pot explicar que el seu accident va ser propi d’un juvenil, que és com se sent Valverde per dins: “Va ser tres dies abans. Fent una broma vaig dir: ‘Va, faré un Van der Poel’. Em vaig posar a fer un cavallet i vaig caure en sec. Em vaig estar 15 minuts a terra, pensava que m’havia trencat alguna cosa”.
“Avui dia el control mèdic està perfeccionat. Tot compta, l’alimentació, saber què pot fer el teu cos i què no. Però sobretot que en gaudeixis”, insisteix Chichi Creus. “Com m’he de cansar? De guanyar ningú no se’n cansa”, proclamava Valverde en els seus primers anys com a professional. Ja té 127 fotos diferents alçant els braços. Són 40 espelmes avui i seran 41 a Tòquio... i ja veurem. “Quan em retiri? Doncs faré el mateix. Sortir a entrenar-me al matí...”.
JOAN ‘CHICHI’ CREUS “Compta l’aspecte físic, però és bàsica la part mental, que gaudeixis del que fas”