Iniesta infinit

Ahir vaig veure El héroe inesperado, el documental dirigit per Oriol Bosch i estrenat aquesta setmana en obert a Rakuten TV. Tot i l’advertiment de Raül Llimós, que n’és un dels responsables, que hi veuríem “poca pilota i més persona”, em va semblar molt interessant. Tractant-se d’un monogràfic sobre Iniesta, no aprofitar minuts de metratge per retrobarnos amb la classe i l’eficàcia de les seves evolucions damunt d’un terreny de joc, no poder-nos recrear amb l’elegància del seu gest, era clarament un motiu per dubtar. A més a més, tot bon aficionat al futbol modern s’ha vist obligat a acceptar que una capacitat d’expressió fora del comú amb la pilota als peus va sovint acompanyada d’una incapacitat gairebé crònica per a l’expressió verbal. A Messi, que va entrar a la Masia amb només tretze anys, li ha costat trobar la veu fora d’un camp de futbol. Iniesta encara hi va entrar més tendre, només amb dotze anys. Ambdós són de caràcter tímid i reservat, sobris en paraules, i en canvi florits i generosos de recursos damunt la gespa. De ben segur que l’internat va tenir alguna cosa a veure amb el resultat. D’aquest sacrifici fundacional, de la ferida que va deixar, és del que parla la pel·lícula, sense entretenir-s’hi en excés, sense morbositat.

L’encert radica a introduir-nos en l’episodi inaudit de la depressió de Iniesta sota aquesta llum. Inaudit en el sentit d’extraordinari, perquè Ramón Besa i Marcos López ja van fer gravitar la magnífica biografia Andrés Iniesta, la jugada de la meva vida (Malpaso, 2016) al voltant de la qüestió. Inaudit perquè es produeix entre la ressaca del triplet, la temporada 2008-2009, i el Mundial de Sud-àfrica,

allà on qualsevol cronista, on qualsevol aficionat, veuria el cim de la seva trajectòria. És a dir, entre el golàs de Stamford Bridge i l’iniestazo a Sud-àfrica, entre la desaparició de Dani Jarque i el seu record estampat en una samarreta blanca, sota la roja oficial de la selecció.

Descobrir les facetes menys evidents d’un personatge públic, l’ésser humà complex sota la imatge estereotipada, ja és un bon motiu per dedicar-li un reportatge. Quan es tracta de l’autor del gol més important de la història del futbol espanyol i entenem que la catarsi col·lectiva corona la resolució d’una crisi personal, la cosa pren una certa volada novel·lesca. Hi ha un moment per a cada mirada. Però tal com a l’estil de joc majestuós de Zidane li van dedicar la meravellosa i sensual Un portrait du XXIème siècle, amb banda sonora de Mogwai, el cinema li deu a Iniesta un homenatge audiovisual a la catedral de passades, canvis de ritme, fintes i driblatges que va construir, partit a partit, per al nostre gaudi.

Descobrir les facetes menys evidents d’un personatge públic ja és un bon motiu per dedicar-li un reportatge