“Els llibres, el meu rescat!”
Miguel Pardeza, peça de la Quinta del Buitre, es reformula a través de l’escriptura
No he estat mai amic de revenges ni de venjances.
Miguel Pardeza, Torneo (2016)
–Quan jo jugava a futbol, érem tots molt joves. El futbol era absorbent. Jo no parlava de literatura amb els companys. Ho feia més aviat amb amics, professors universitaris i escriptors –m’explica Miguel Pardeza (55).
L’amant del futbol se’n recordarà: Pardeza havia estat un jugador essencial als vuitanta i noranta. Un mite al Saragossa i una peça indispensable de la Quinta del Buitre al Reial Madrid.
També era un curiós i un pensador, un futbolista que estudiava Dret i es va llicenciar en Filologia Hispànica.
–Un futbolista diferent? –pregunto. –Per què ho diu? Per les meves lectures? –El tòpic diu que el futbolista no llegeix. –Home... Aviam. Durant anys he entrat a discutir aquest punt. Deixi’m dir-li una cosa: que un esportista llegeixi o no és una cosa extensible a la resta de la societat. A la nostra societat ningú no es preocupa d’aquesta llacuna. I, tot i això, al futbolista se’l mira amb lupa.
–El futbolista és un personatge públic...
–Ho entenc. Les nostres vides són així. Però ha d’admetre que el nivell d’exigència que se li aplica al personatge públic no és comparable al que s’aplica un mateix.
(...)
–I amb quins escriptors es relacionava vostè llavors?
Ho explica a Angelópolis (editorial Renacimiento), la novel·la que publica ara, la segona de la seva carrera després de Torneo (2016).
Pardeza parla, per exemple, de Miguel
Delibes, un amant del futbol: tots dos havien conversat a l’hotel Monte Real de Madrid, durant una concentració de l’equip blanc (1984).
“(Delibes) Parecía, o eso quiero recordar, que venía de una montería (...) Un pantalón marrón, una camisa caqui, un chaleco enguatado, cazadora forrada, gorra Gatsby (...) ¿No te importaría darme unos minutos?, me dijo”, escriu Pardeza.
–I què va veure vostè en Delibes? –Em van sorprendre la seva humilitat i tan planer. Pensi que jo era una criatura de 19 anys. A Angelópolis recreo la nostra trobada utilitzant elements verídics i d’altres d’inventats.
–I qui més el va inspirar? –Pasolini: el van assassinar al costat d’un camp de futbol. Em fascinava aquell episodi. Pasolini s’estimava aquest esport profundament. I Camus. Jo sentia admiració adolescent per la seva literatura.
–Avui Camus és més actual que mai... –Bé, Camus sempre és actualitat. Sempre torna. Ho fa des de la seva actitud ètica, com durant la Segona Guerra Mundial, amb l’ocupació de França i el seu posterior alliberament. “El que vaig aprendre dels homes ho vaig fer en un camp de futbol”, deia Camus.
“A Camus lo he visto siempre como a un amigo con quien tenía mucho de que hablar porque sus temas, dimanados de la vida, me parecían tan humanos como familiares”, escriu a Angelópolis.
–I què explora vostè en la literatura? –No estic exorcitzant. Bé, no ho he fet a Angelópolis .A Torneig sí que vaig donar curs a alguns dimonis.
Torneo havia estat una mena d’“expiació”, explica Pardeza: els tempestuosos primers anys d’un futbolista professional, la seva pròpia història.
–Torneo s’inicia en l’alegria d’un nen que està començant en el futbol, i desemboca en la neurosi d’un jove frustrat perquè la realitat no encaixa amb les expectatives: el relat avança des dels somnis cap als malsons. –I Angelópolis?
–És l’ocàs del mateix personatge. La retirada a Puebla (Mèxic) i l’inici d’una nova vida. És un llibre de futbol i literatura que incorpora assajos creatius. Parlo de figures de la cultura la relació de les quals amb el meu esport és apassionada.
–Què pot explicar del tram central de la seva carrera com a futbolista?
–Això ja és a les hemeroteques. A mi m’interessen les experiències personals, molt per sobre de les sentimentals. I li diré una cosa: metafòricament, les paraules em van rescatar. Ho van fer dues vegades.
–...?
–Ho van fer quan tenia 18 anys, quan vaig patir experiències traumàtiques. –Quins traumes?
–Un excés de responsabilitat, la necessitat de reestructuracions mentals, la lluita contra diferents desafiaments personals, múltiples canvis que em van deixar ferides que em van fer créixer i em van conduir a escriure.
Qualsevol pot imaginar-s’ho: un adolescent que juga al Castella (filial del Madrid), que puja al primer equip i després ha de tornar al filial abans de veure’s cedit al Saragossa, per finalment tornar al Madrid i fer-se gran, ara al costat de Butragueño, Michel, Sanchís i Martín Vázquez, la Quinta...
–I el segon rescat?
–Me’n vaig als 34, després de la meva retirada del futbol, tot això que tracto a Angelópolis.
Aquest és el Miguel Pardeza que veig avui, teclejant a l’escriptori, escrivint i reescrivint, maniàtic de les paraules, perquè així és com ell mateix es descriu.