Els líders no són el que eren
Escriu Boris Johnson del lideratge de Churchill: “Es distingia dels altres en què actuava amb coneixement. No es limitava a reflexionar sobre el que estava passant, sinó que també provava de modificar-ho. La major part dels polítics segueix el curs dels esdeveniments. Veuen el que sembla inevitable i després tracten d’alinear-se amb el destí, presentant les coses de la manera més favorable que els resulta possible i intentant d’atribuir-se qualsevol mèrit que hi hagi en l’assumpte”. El que sorprèn és que algú que hagi estudiat tant aquesta capacitat d’avançar-se als problemes i abordar-los amb responsabilitat, ho hagi fet tan rematadament malament en la crisi del coronavirus del Regne Unit. Johnson va estar desaparegut a la seva casa de camp quan va començar la pandèmia. I quan va donar la cara, va propugnar una recepta absurda que consistia a no prendre mesures i optar per salvar l’economia. Després, davant el desastre, va improvisar mesures d’aïllament i finalment ha acabat emmalaltint greument de la Covid-19, veient-se obligat a abandonar temporalment el càrrec de primer ministre. Quan escrigui les memòries, haurà de reconèixer que no va fer res del que valorava de Churchill. Segurament és el fiasco més gran d’un polític en aquesta crisi.
El coronavirus com a plaga global està posant en discussió no sols els lideratges de molts polítics, sinó la pròpia concepció del que significa ser un líder. El politòleg Antoni Gutiérrez Rubí deia en un article que aquesta crisi revelarà amb tota la cruesa la diferència entre lideratge i poder, i certament estem veient com hi ha líders sense poder i poders sense lideratge. Fa tot just unes hores, els ciutadans dels Estats Units han escoltat com Donald Trump suggeria la possibilitat de tractar el coronavirus amb “una injecció de desinfectant” o “aplicant llum solar al cos humà”, davant la cara de desconcert del director de Tecnologia i Ciència del Departament de Seguretat Nacional, Bill Bryan. Trump, que va assolir la Casa Blanca amb missatges senzills i directes a les classes mitjanes, que pensaven que resultava una versió millorada d’ells mateixos, està demostrant que el problema no era que els seus missatges fossin simples, sinó que ell és un ximple. Amb gairebé un milió d’infectats i més de 50.000 morts (i 26 milions d’aturats), el seu lideratge es fon amb la rapidesa del gel en el gintònic.
No hi ha grans veritats en aquesta crisi i els científics van provant solucions. Assajar, errar i canviar forma part de la seva metodologia. Ni tampoc no hem d’exigir als nostres líders ser superhomes. En meitat del caos, hem vist personatges com el governador de Nova York, Andrew Como; com la primera ministra en funcions de Bèlgica, Sophia Wilmés; o com la cap de Govern de Nova Zelanda, Jacinda Ardern, que emergeixen per la transparència, la responsabilitat i l’empatia. Al final, el lideratge en aquests temps consisteix, més que mai, a mirar la gent als ulls i a parlar-li com un adult. I en actuar a temps.