“La decisió correcta no és la més pensada sinó la més ben informada”
Tinc aquesta edat en la qual et tornes gasiva amb el temps que et queda. Vaig néixer a Nova York, però visc a Los Angeles i a l’UCLA. Tenim tres filles i amb una d’elles firmo publicacions neurocientífiques: gaudim el doble. He guanyat, amb Susan Fiske, el premi Fronteres del Coneixement de la Fundació BBVA
Què és la cognició social? En què pensa vostè quan no pensa en res? ...? En persones. Quan no pensem en res pensem en les nostres relacions amb els altres. És el més important per sobreviure. Doncs això és la cognició social.
I al jutjar les nostres relacions amb els altres som racionals o intuïtius?
Les funcions de la cognició social es localitzen al còrtex mitjà prefrontal, que és l’àrea del raonament.
Llavors per què algú et cau malament o no d’una forma molt poc racional?
Perquè depèn del que ens importi en realitat aquesta persona i aquest judici. I és que tenim dos sistemes per prendre decisions.
Un millor que un altre?
Un és molt ràpid i utilitza dreceres per arribar a conclusions ràpides sense considerar tota la informació necessària. El segon s’atura a indagar, calibrar les dades, sospesar conseqüències i, només després, decidir.
Per què utilitzem l’un o l’altre?
La clau és que tendim a ser avars amb l’energia que invertim al prendre decisions.
L’evolució ens fa avars –és a dir, dropos– al pensar i decidir?
I per això reduïm la complexitat de la realitat a esquemes simples mitjançant patrons –l’heurística– que ens permeten estalviar energia.
Lippmann deia que el polític que domina aquests clixés, domina el món.
Els polítics solen tendir a simplificar i reduir la diversitat de l’àmbit real a aquests clixés. Susan Fiske i jo estudiem com.
Què ens fa triar la manera ràpida i mandrosa de decidir o la lenta i treballosa?
La importància que donem a la decisió. Diguem que la seva filla li demana consell sobre quina carrera elegir i l’escolta dos minuts i la deixa que decideixi i vostè se’n va al futbol.
Queda clar que el futbol m’importa.
En canvi, si es preocupa d’ajudar-la a reunir informació i la comenten durant dies...
També deixo clar el que m’importa. Però la millor decisió no serà la més pensada, sinó la més informada. Massa sovint confonem ambdues.
En què es diferencia això del “pensar ràpid, pensar lent” de Kanheman?
Que nosaltres el vam enunciar abans i el vam experimentar. I a més, ens vam centrar en aquesta “avarícia cognitiva” (cognitive miser) que els explica.
Per això com menys sap algú d’alguna cosa, més segur està de saber-ho tot?
Sí, és un d’aquests biaixos, el d’autoembelliment (self enhancement). Gran part de la nostra investigació consisteix a descriure’ls, sistematitzar-los i explicar-los.
En pot descriure algun d’ara?
Ara mateix en la pandèmia la gent necessita la confirmació del ramat: vostè per sentir-se segur voldrà fer com tots.
A més perill som més xais?
Més gregaris.
Alguns el confonen amb disciplina, però no diria vostè que es tracta de por?
Som disciplinats, però no per lleialtat al grup, sinó pel nostre propi interès.
Canviarà aquesta “hecatombe mundial” la nostra ment? Viurem una altra era?
És difícil, perquè el més previsible és que prevalgui el biaix de confirmació que ens fa tenir en compte només les opinions que confirmen la nostra. Cadascú creu que el que va passant confirma la seva pròpia saviesa prèvia. Així que espero pocs canvis.
Com evitar el biaix de confirmació? Tenint en compte qui ens contradiu per aprofitar valuosa informació que aporta per sostenir-les i que ens servirà per prendre millors decisions.
Coneix vostè algun poderós que ho faci? Pocs, perquè el poder canvia el cervell de qui mana mitjançant el biaix d’autoembelliment; i també el del subordinat.
Tots diuen “sí senyor” al poderós fins a fer-li creure que sap i que ho creguin ells? És dificilíssim portar la contrària a qui et fa la pilota. Fins i tot si busques algú que et critiqui i li fas cas per millorar, el natural és que acabis odiant-lo.
Dir la veritat és mala estratègia?
A més, hi ha el biaix de notorietat (salient bias) que ens fa atribuir el bo i el dolent a qui més es veu; no al responsable.
Només qui més llueix s’enduu el premi? Per això el protocol –qui surt a la foto– és essencial en tot. I sobretot per manar.
La notorietat dona poder a qui no ho mereix?
Només si tot surt bé. Perquè el biaix actor-observador fa que el polític cregui que actua responent a les circumstàncies i, en canvi, els ciutadans atribueixin al polític un poder que, en realitat, no té. i creuen que ell les canvia.
Com ens deforma el seny?
El polític creu que “no hi havia cap altre remei d’actuar així per la crisi” i el ciutadà que “és la seva mala gestió la que ha provocat la crisi”. El ciutadà pensa que el polític crea la situació i el polític, està convençut que es limita a gestionar-la. Tendim a sobreestimar el poder de qui no en té tant.