Acomiadar el pare

El moment que estem vivint aboca a manifestacions de dol. També la literatura, en els últims anys, ha vist florir testimonis en els quals un bon nombre de autors desenvolupen un adeu en profunditat al progenitor. Analitzem els títols principals

Vivim temps excepcionals que deixen a la intempèrie a l’ésser humà i posen en primer pla les relacions essencials. L’orfandat d’aquests dies queda privada de ritus de comiat i dol, i el dolor de la pèrdua es condensa. Els últims anys, un bon nombre d’autors han abocat en llibres personals i autobiogràfics el seu vincle paternofilial. Aquestes memòries, que han atret nombrosos lectors, s’emmarquen en una tradició literària elegíaca de llarg recorregut, que en la nostra cultura té com a referent les coples de Jorge Manrique al seu pare mort. Les seves pàgines, escrites des del desemparament, evoquen un rostre, una figura propera, però alhora tracen un retrat perdurable d’una relació i d’un temps que són tan particulars com universals.

Homenatge

El 25 d’agost del 1987, l’escriptor colombià Héctor Abad Faciolince (Antioquia, 1958) va perdre el seu pare en un carrer de Medellín. Va ser tirotejat per uns sicaris paramilitars. Tenia seixanta-cinc anys. El fill i la seva dona, Cecilia, alertats, van córrer al lloc dels fets minuts després que passessin. L’esposa li va treure l’aliança, i el fill, els papers que portava a les butxaques: una llista amb noms de persones amenaçades, entre els quals hi havia el seu, i un sonet de Borges que havia copiat a mà aquell mateix matí. Amb un dels seus versos, el fill va titular el llibre d’homenatge al pare: El olvido que seremos (Alfaguara).

“Vaig entendre que l’única revenja, l’únic record, i també l’única possibilitat d’oblit i de perdó, consisteix a explicar el que va passar i res més”, escriu. Van passar vint anys des que van succeir els fets fins que Abad Faciolince va publicar el volum, el novè de la seva producció literària. Des d’aleshores ha estat traduït a diverses llengües, ha obtingut guardons, el reconeixement de la crítica i dels lectors. El premi Nobel Mario Vargas Llosa ha qualificat el llibre d’obra mestra. Ha assenyalat que uneix la memòria familiar, el retrat de Medellín i de l’infern de la violència, per convertir-se en “una superba ficció” i en “un al·legat contra el terror com a instrument de l’acció política”.

Héctor Abad va créixer envoltat de dones –la seva mare, les seves cinc germanes, cuidadores i una monja–. Admirava el seu pare, un metge humanista, bolcat en la medicina preventiva i un actiu defensor de la justícia social, que no pretén enaltir: “No vull fer hagiografia ni m’interessa pintar un home aliè a les debilitats de la naturalesa humana”. El olvido que seremos s’ha convertit en un referent per a altres tants autors que han abordat posteriorment en les seves obres el record de la figura del pare.

Metge era també el pare del mexicà Jorge Volpi (Ciutat de Mèxic, 1968) a qui el fill ret homenatge en deu assajos titulats amb parts del cos. A Examen de mi padre (Alfaguara) l’autor evoca el pare cirurgià i recorda episodis del seu temps i dels anys que vindrien després, on el país viu fuetejat per la violència. Volpi barreja memòria i assaig polític per concloure que la depressió que va patir el seu pare els últims anys és també la de la seva pròpia terra.

Recerca

“El meu pare va morir el dia en què la meva mare li va dir que estava embarassada de mi”, escriu Galder Reguera (Bilbao, 1975) en l’inici de Libro de familia (Seix Barral), que es va publicar fa dos mesos. El pare que no arribaria a conèixer va morir en un accident de cotxe la Nit de Cap d’Any del 1974, marcant a foc aquella data al >

calendari familiar. La dramàtica seqüència d’aquella nit –l’infortuni, la notícia, l’arribada a l’hospital i la tornada a casa– seran records que ressorgiran cada 31 de desembre i hauran de conviure amb l’habitual explosió d’alegria i celebració que impera aquell dia.

L’autor busseja en la memòria familiar per descobrir secrets i episodis traumàtics i dolorosos –hi ha maltractament, experiències que voregen la mort, humiliació–. Reguera ha viscut amb dos pares, “el del cel” –el biològic que no va conèixer– i “el de la terra” –el que fou marit de la seva mare i a qui sempre ha estat molt unit–. Buscar el primer l’ha portat a examinar els membres de la seva família, els afectes i desacords, les mesquineses i generositats de les seves accions, les proves documentals... amb l’objectiu de descobrir la figura d’un pare que va morir amb només vint-i-tres anys. En fer-ho esculpeix també la figura de la mare, aquella dona que malgrat tot va apostar per la vida. Quaranta-quatre anys ha trigat Galder Reguera a plorar el pare, a percebre els seus gestos en pel·lícules i fotografies que no havia vist abans. A reconèixer-se en ell. El vincle paternofilial el travessa com un eix que guia la seva actual condició de pare de dos petits.

El mexicà Héctor Aguilar Camín (Chetumal, 1946) va abocar la seva pròpia història familiar a Adiós a los padres (Literatura

Random House). Ell també es va criar amb dues dones fortes, la seva mare i la seva tia. “Mèxic és una societat de pares absents”, ha declarat l’autor. En el seu cas, el pare va desaparèixer d’escena quan el matrimoni es va separar el 1959. Tornaa aparèixer com un fantasma trentasis anys més tard, ja ancià i decrèpit. Aguilar Camín narra les peripècies dels seus predecessors que van emigrar des del nord d’Espanya cap a Amèrica. Busca com resoldre el nus que estreny l’absència d’un pare que reapareix quan s’acosta el final. Un pare desconegut, el seu, amb qui acabar en pau.

Admiració

També és la Nit de Cap d’Any, del 2018, quan el poeta i novel·lista Manuel Vilas (Barbastre, 1962) ens situa a Chicago a sis graus sota zero, passejant per la ciutat i observant el riu des d’un dels seus ponts. Estàjoguinejantamblaideadellançar-se al centre del cabal i desaparèixer. Aquell riu el connecta amb el de la infantesa a la seva ciutat natal. I llavors la imatge del seu pare mort fa més d’una dècada es fa present: “Anava amb un vestit gris i amb corbata”. “Torna a l’hotel, m’ha dit”, escriu Vilas a Alegría, obra finalista del premi Planeta 2019.

L’autor de l’exitós Ordesa (Alfaguara)/

Navona) ha abocat en aquests dos volums molt d’ell mateix esperonat per la mort dels seus progenitors. “Les seves morts –ha escrit– van anar convertint-se en una llegenda dins del meu cor”. El record de la seva infantesa, dels costums familiars, d’aquell pare i d’aquella mare als que anomena amb noms de compositors, resulta una memòria particular i també col·lectiva d’una família de classe mitjana en els anys de la transició a Espanya.

A Ordesa els seus “àngels de paisà”, dels paisatges i ritus dels quals no vol allunyar-se, ni tan sols utilitzant un llenguatge que els pugui ser aliè, centren les pàgines. A Alegría, Vilas s’emporta de viatge els seus pares de gira promocional per diferents ciutats i països. I quan l’angoixa el torba, allà estan per calmar-lo, “sempre tornen”. El pare ha estat una persona honesta i íntegra. El narrador es continua comunicant amb ell i busca la connexió paternofilial a través de les generacions: “Potser això va veure el meu pare en mi: el llegat del seu pare, del que mai no em va parlar”.

Reconciliació

El filòsof Javier Gomá Lanzón (Bilbao, 1965), autor de nombrosos assajos sobre pensament entre els quals ressalta la seva tetralogia sobre l’exemplaritat, editada per Taurus, es va acostar a la figura del pare amb La imagen de tu vida (Galaxia Gutenberg), on inclou el monòleg dramàtic

Inconsolable, que va pujar als escenaris la temporada passada.

Gomá escriu un text, que és alhora íntim i universal, a propòsit de la mort del seu pare el 2015. L’autor, que havia abordat el tema de la mort en altres escrits, ha confessat que l’experiència en primera persona de l’orfandat (“aquest estat en què un se sent com a còpia sense model”), el va sobrepassar. Va decidir buscar en la literatura una fórmula per situar-se “en la línia de les antigues oracions fúnebres”.

Hi ha retrets i ferides (“l’existència d’aquest pesar interior que va fer lúgubre sojorn en mi durant tants anys”) que acaben cauteritzant-se abans que el pare mori quan aquest demana perdó pel dany causat. La restauració aconsegueix empara i projecció. El fill, que també és pare, es preocupa també per la seva conria

tribució a aquesta línia que enllaça generacions.

Fa una dècada l’escriptor Marcos Giralt Torrente (Madrid, 1968) va plasmar a

Tiempo de vida (Anagrama) la relació que va mantenir amb el seu pare, el pintor Juan Giralt, després de la malaltia i mort d’aquest. El llibre, que va obtenir el premi Nacional de Narrativa el 2011, és un precedent al nostre país d’aquest tipus de llibres autobiogràfics.

Giralt Torrente va créixer com a fill únic de pares separats i va patir el distanciament del seu progenitor quan es va casar per segona vegada. Va patir desemparament material i espiritual i va buscar en l’escriptura “tancar el cercle”. “Em costa vestir amb raons el nostre desacord sempitern”, confessa. Avançat el llibre, una successió de records i anotacions de la seva vida familiar, el relat se centra en els dos últims anys del pare, malalt de càncer.

És llavors quan la relació adquireix un altre caire i intensitat i es produeix la reparació. Al pare, sabedor del final, “l’únic que va semblar preocupar-li va ser la imatge que d’ell quedés a la retina dels qui el coneixien”, i el fill, que aviat inaugurarà paternitat, anhela conservar alguna cosa del millor del seu pare “perquè li arribi –al futur fill– a través de mi”.

Ricardo Menéndez Salmón (Gijón, 1971) ha publicat recentment No entres dócilmente en esa noche quieta (Seix Barral), títol que reprodueix un vers de Dylan Thomas. La mort del seu pare el 2015 el va portar dos anys després a iniciar aquest projecte –“hauríem d’escriure llibres que fossin capaços de conjurar la realitat”–, un exercici d’introspecció personal i familiar.

“La meva experiència es redueix a la de ser fill d’un home malalt”, escriu. La malaltia crònica del pare, que als trentavuit anys va tenir un infart, va marcar la seva existència. El pare, amb les seves ombres –alcoholisme– i les seves llums –l’actitud quan un càncer va minvar la seva fràgil salut fins a extingir-la–, impregna l’esdevenir de l’autor: “A l’escriure sobre el meu pare comprenc quant l’he estimat i com l’enyoro, però també quant mal em va fer”.

L’escriptura catalitza tot el viscut. La presència i l’absència del progenitor troben a la fi on reposar. I cauen les barreres protectores: “No és només que la mort del pare ens robi a una persona propera, sinó que ens furta la possibilitat de continuar enganyant-nos respecte a la nostra mort”.

Memòries molt novel·lesques

El 1919 Franz Kafka (Praga, 1883-1924) va publicar Carta al pare (L’Avenç)/ Carta al padre (Alianza), una epístola que no va arribar a enviar mai en la qual es confrontava amb el seu progenitor, una figura poderosa i forta, que temia. En ella aboca les seves reflexions crítiques sobre l’educació que ha rebut i el desig d’independència del pare a través de l’escriptura i del matrimoni. El marmessor i amic de l’autor, Max Brod, va salvar aquest testimoni que estava destinat a desaparèixer. Es va publicar després de la Segona Guerra Mundial.

El britànic J. R. Ackerley (Londres,

1896-1967) es va obrir en canal per explicarlarelacióambelseupare,quevamantenir dues famílies paral·leles sense que elles ho sabessin. Mipadreyyo (Anagrama) recull també l’homosexualitat de l’autor i la recerca de “l’Amic Ideal” en homes allunyats de la burgesia a què pertanyia. El nord-americà Philip Roth (Nova Jersey, 1933-2018) va retratar a Patrimonio.

Una historia verdadera (Seix Barral) la relació amb el pare, que, octogenari i afligit per un tumor cerebral, és cuidat pel narrador. La complexa relació entre ells, la malaltia i el destí final, una vegada més són elements de la història.

Mario Vargas Llosa (Arequipa, 1936) va créixer fins als deu anys entre Cochabamba i Piura envoltat de dones i de la calor de la seva família materna. El seu pare va desaparèixer quan la seva mare estava embarassada de cinc mesos, i ell sempre el va donar per mort. El seu imaginari infantil es va enfonsar el dia en què la seva mare li va revelar que el pare vivia i que anava a conèixer-lo. Ho relata a El pez en

el agua (Alfaguara). Aquella experiència i la difícil relació amb el seu progenitor reapareixeran en altres obres.

Paul Auster (Nova Jersey, 1947) va perdre el seu pare, de qui el “record més primerenc. La seva absència” va marcar la seva existència. Va creure que l’escriptura s’imposaria per posar les coses a lloc, però no va ser així: “Hi ha hagut una ferida i ara m’adono que és molt profunda”. Ho explica a La invenció de la solitud (Edicions 62) / La invención de la soledad (Anagrama), on s’endinsa en la història familiar –amb l’episodi de l’àvia que mata el seu marit–, en la relació amb el pare i també en la seva amb el seu fill. L’autor parla dels Auster com uns éssers sense vincles socials: “Només la família. Era gairebé com viure en quarantena”.

També Richard Ford (Jackson, 1944) ha deixat constància dels seus orígens a Entre ellos (Anagrama). Ford compon dos capítols: un, a la memòria del seu pare, i un altre, a la de la seva mare –havia estat publicat com a llibre el 1986–, que van ser escrits amb més de trenta anys de diferència. El seu pare va morir d’una aturada cardíaca quan l’autor tenia setze anys. “No haver deixat aquesta ressenya del seu pare hauria estat una pèrdua veritablement trist”, apunta de si mateix el narrador.

El noruec Karl Ove Knausgard (Oslo, 1968) ha invertit una dècada de prolífica escripturaenelseuprojecteLamevalluita –polèmic títol que agrupa sis volums autobiogràfics i un total de gairebé quatre mil pàgines–. L’autor escandinau ha revolucionat el concepte d’autoficció, i els seus llibres, desbordants de jo i amb tot luxe de detalls de la seva vida quotidiana, han generat més fílies que fòbies. Knausgard va iniciar aquest ambiciós projecte amb La mort del pare (L’Altra)/La muerte del padre (Anagrama).

El neguit del narrador té molt a veure amb la figura d’un pare que acaba derrotat per l’abandonament de si mateix, ofegat en l’alcohol. Ell i el seu germà s’encarreguen del seu funeral quan coneixen el seu final. Feia temps que havien decidit que “visqués la seva pròpia vida i morís la seva pròpia mort”. Però això no frena el dolornilesllàgrimes.