“El pare va trigar més a arribar a la cultura psicoterapèutica”
El psicòleg i psicoterapeuta de Conca Francisco Peñarrubia (Iniesta, 1951), un dels introductors de la teràpia Gestalt a Espanya, ha analitzat el vincle que uneix el fill amb el pare a
La relación hurtada. En busca del padre (Arzalia). Ho fa amb aportacions de la seva pràctica professional i amb l’anàlisi de diferents obres literàries i musicals que tracten el tema.
Molts autors han escrit en els últims anys llibres autobiogràfics on s’endinsen en la relació amb el seu pare després de la mort d’aquest. Alguns ho fan al poc temps de la seva mort i d’altres al cap dels anys. Per què ha de desaparèixer el pare per poder fer aquesta anàlisi?
En molts casos (els pares violents, per exemple) el fill només pot encarar aquella figura i ajustar comptes quan es fa adult i el pare ha desaparegut o ja no exerceix de tal. En d’altres (els pares absents, per exemple) aquella figura desapareguda no mou al dol immediat perquè no se’l troba a faltar, sinó temps després, quan es converteix en un buit interior.
En alguns dels llibres esmentats el lector assisteix a un exercici impúdic per part de l’autor, que es despulla per mostrar el seu dolor i els seus traumes. Aquestes experiències particulars poden ser terapèutiques per a la comunitat?
En un país tan púdic com Espanya, on gairebé no es publicaven autobiografies, la tendència actual em sembla sana i reparadora: per a l’individu (no oblidem la repressió dels sentiments masculins, l’exigència de ser fort i insensible) i per a la societat (no oblidem el tabú de “deshonrar els pares”, una obligació dels manaments judeocristians).
Vostè assenyala que “els vincles de l’amor filiopaternal són tan poderosos i tan fràgils que de vegades tota una vida no dona per integrar-los en la seva justa mesurada”. És la creació literària una manera de contenir-los i de perpetuar-los?
Clarament. Escriure o qualsevol altra expressió artística és una de les millors maneres simbòliques d’elaborar, entendre i integrar el món emocional que la lògica no assoleix.
Hi ha una continuïtat de comportament pare-fill a través de les generacions? En el cas de no tenir fills, vostè al·ludeix a la relació mestre-deixeble com una altra forma de paternitat. Aquí també funciona la transmissió?
Hi ha el que anomenem programació
neuròtica, un primerenc ajust a la cultura familiar que sol resumir-se en identificar-se amb els models parentals o rebel·lar-se, gairebé sempre de forma automàtica, és a dir, inconscient: així veiem en les teràpies com la persona se sorprèn al descobrir-se repetint conductes i valors que rebutja dels seus pares pel dany que li van causar. També afortunadament es transmeten valors i models sans que ajuden a la maduració. La relació mestre-deixeble és un dels seus millors exemples: succeeix en el present, entre dos adults, atents a no reproduir missatges o conductes tòxiques, sinó a completar el que va faltar i proporcionar models alternatius i responsables.
Es refereix en el seu estudi a l’inici de Pedro Páramo, de Juan Rulfo, i al de Cien años de soledad, de Gabriel García Márquez, per mostrar dos arquetips de vincle. Quins són?
Amb Pedro Páramo il·lustro el vincle inexistent, fantasma, del fill amb un pare que no va conèixer i que ha d’investigar o inventar-se des de zero. És el cas extrem d’absència de vincle i per tant de dificultat màxima per al fill que pretén omplir aquest buit. La relació, si es reconstrueix, serà a nivell virtual, literari, simbòlic (no per això menys eficaç). En el cas de García Márquez, el vincle entre un adult expert, guia existencial per a un nen dependent, aprenent de la vida sorprenent i desconeguda, és un exemple de la bona
funció pare, és a dir, aportar coneixement, experiència real, aprenentatge en directe. El vincle resultant no serà virtual sinó basat en la relació humana, en la memòria del viscut, la qual cosa proporciona un eix més sòlid per espavilar-se en el món.
Per què creu que han proliferat últimament aquest tipus d’obres? Quines l’han impressionat més?
Després del descobriment psicoanalític de la mare com a explicació dels orígens de la psicologia humana, el pare va trigar més a arribar a la cultura psicoterapèutica (prou lloc ha ocupat en la cultura patriarcal) per desxifrar la importància de la seva empremta en els vincles emocionals bàsics. Crec que estem recuperant ara l’espai perdut.
L’obra que més em va impressionar en el seu dia (adolescència) va ser la Carta al pare de Kafka. En temps més recents em va entusiasmar l’obra de Marcos Giralt Torrente per revelar tan valentament el que no abunda, com ja he dit, en la nostra literatura: l’anhel per aquella falta de pare i tot el procés de reconstrucció interna i (en aquest cas) de retrobament al final del camí.