Viatge a Zenda
Zenda és un lloc imaginari, una petita ciutat de Ruritania on s’alça un imponent castell en el qual els malvats han empresonat el legítim rei d’aquest país centreeuropeu. Amb els seus pintorescos hotels, el seu bosc frondós i el seu pavelló de caça, la localitat va saltar a la fama gràcies a la novel·la del britànic Anthony Hope El presoner de Zenda, apareguda el 1894 i ràpidament consagrada com un clàssic d’aventures, amb la seva acció constant, divertits diàlegs i atmosfera belle époque. I va crear una referència en l’esquema narratiu del doble i les identitats canviades (el rei de Ruritania és idèntic a un viatger anglès que circula per les seves terres, i així comença la moguda trama).
Fa ara quatre anys, l’abril del 2016, Arturo Pérez-Reverte va posar en marxa una revista literària digital i, amant com és de la novel·la d’aventures, li va dir Zenda. L’escriptor espanyol més venut el 2019 amb les seves obres Sidi y Una historia de España és un personatge polèmic, perquè li agraden, com a Vladimir Nabokov, les “opinions contundents” i les expressa amb regularitat sobre temes diversos. També és un personatge generós. El seu objectiu amb Zenda, va explicar, era crear “una espècie de lloc o plaça comuna, de legió estrangera on a ningú no se li preguntés sinó per llibres i literatura, sense bons ni dolents, sense etiquetes ni ideologies”. Salvant distàncies, èpoques i to, la iniciativa em recorda a la que va impulsar Camilo José Cela en els anys cinquanta des de Palma amb els seus Papeles de Son
Armadans. Un escriptor d’èxit brinda un punt de trobada i difusió als seus col·legues de la comunitat literària des d’una perspectiva que no pretén militar en cap estètica determinada, sinó que es proposa com deliberadament oberta.
Des d’aleshores, a la plataforma digital que dirigeix Leandro Pérez han firmat textos prop de set-cents autors. I efectivament han figurat entre ells representants dels més diferents registres, de Javier Marías, Agustín Fernández Mallo i Marta Sanz, a Dolores Redondo, Elia Barceló i Juan Gómez Jurado, passant per José María Merino, Carmen Posadas o José Carlos Llop. I amb fort presencia iberoamericana: Jorge Fernández Díaz, Marcela Serrano o Ángeles Mastretta.
Des de la revista s’ha posat en marxa un segell editorial, Zenda Aventuras, que tutela María José Solano. El primer títol que van publicar, obligat, era el d’Anthony Hope, amb un pròleg de Pérez-Reverte. Va seguir El diamante de
Moonfleet, de John Meade Falkner, història de contrabandistes que va inspirar a Hergé, el pare de Tintín, per configurar alguns dels seus personatges. I aquesta setmana ha aparegut, en paper i en format electrònic, El misterio del Agua Azul (Beau Geste), de P. C. Wren. Aquesta novel·la del 1924 és el gran referent sobre la Legió Estrangera, en la que s’allisten tres germans com a conseqüència del misteriós robatori d’un safir esdevingut a la gran mansió britànica de Brando Abbas. Aventurers romàntics, Michael, Digby i John arribaran fins el fort de Tinderneuf al Sudan francès, on passaran coses terribles. Però mentre que
El prisionero de Zenda ofereix una estructura simple, de narració en primera persona, Beau Geste compta amb un mecanisme bastant complex, prenent tècniques de Joseph Conrad, com la llarga conversa inicial entre dos personatges que no són centrals i que serveix per disparar l’acció en diverses direccions, amb viatges cap endavant i cap enrere en el temps. Un mecanisme que curiosament adoptaria també alguna altra narració popular, cosmopolita i aventurera, del primer terç del segle XX, com Horitzons
perduts de James Hilton.
Amb el segell Zenda Aventuras tornen, com ocorria amb aquella excel·lent col·lecció Tus Libros de Anaya, aquests suposats “clàssics menors” que en realitat tan influents han estat en la imaginació de les successives generacions i que disten d’haver perdut vigència.
De la mà d’Arturo Pérez-Reverte tornen clàssics de l’aventura com el d’Anthony Hope o ‘Beau Geste’